L'ideal de bellesa natural // An ideal landscape

Avui enceto una nova aparença del bloc i una nova secció! Anem per parts. Després d'algunes experiències que us explicaré en la nova secció, he pensat que malgrat que oficialment estem a la tardor, aquí ja no és temps de boniques fulles marrons i grogues tapissant el terra, sinó d'alguna cosa més etèrea. 

I he escollit aqueta imatge que veieu, que descriu a la perfecció l'ideal de bellesa natural dels asiàtics: un paisatge emboirat, on l'èsser humà és minúscul comparat amb l'immensitat del dibuix. Això simbolitza que l'humà forma part de la natura, però només n'és una petita part.

Mireu per exemple aquest quadre "Poeta sobre un cim", pintat a l'època de la Dinastia Ming (1368 – 1644). 

 Aquesta obra d'art es compon tant de pintura com de poema. Els versos diuen:

"Núvols blancs que com una bufanda cobreixen la cintura de la muntanya

Escales de pedra penjen a l'espai - un llarg i estret camí

Sol, inclinat sobre el meu bastó, sotjo l'escena

I em sento com si contestés el murmuri del rierol amb la música de la meva flauta."

El poema emfatitza com el poeta es torna un amb la natura. "Contestar el murmuri" simbolitza la comunicació amb la natura. Això fa aquesta obra un exemple d'art Taoista, sobretot per la creença del taoisme amb la comunicació amb la natura.

I com aquesta imatge podem trobar moltíssimes obres clàssiques de la pintura asiàtica i coreana en general que tracten aquest tipus d'ideal natural. És realment diferent del nostre ideal no us sembla?

Un altre exemple amb la mateixa presencia de boira i una petita presencia humana. A Corea, pintar paissatges enlloc de fets històrics (com és més comú a casa nostra) va ser predominant perquè la natura era considerada sagrada. Simbolitzava tant la vida humana com la vida espiritual. 

Aquesta concepció de la natura també la compartien la Xina i Japó, com haureu vist en la pintura anterior. I una altra raó per la qual era tan important pintar la natura era perquè la filosofia predominant a Corea va ser durant molt de temps (i encara ho és ara, de fet) el confucianisme, que predicava la humilitat dels humans, i per tant deixava les vanes activitats humanes relegades a un segon terme en les pintures.

Personalment em semblen uns paisatges molt elegants i místics, que reflexen molt bé la manera de ser oriental. En els paisatges que recordo d'obres occidentals la bellesa natural sempre és alguna cosa impresionant, una bellesa directa i aclaparadora (una cascada, una muntanya gegant). En canvi, la bellesa d'aquests quadres és molt més delicada, formada per l'equilibri entre totes les parts del quadre.

 Aquestes pintures m'evoquen una sensació de misteri, però alhora, de calma.

___________________________________________________________________________________

Today double post! New background for my blog and new section! Let's start with the most difficult one. After some experiences that I will tell you on the new section post, and even though we are still in fall, in Seoul is not time for beautiful brown and yellow leaves concealing the floor any more (Which I heard it's really beautiful), but for something much more ethereal.

And I chose this background image, that describes pretty much the ideal of beauty of Orient: a foggy landscape, where the human being is a tiny little thing comparing to the vastness of the painting. This symbolizes that the humans are part of the nature, but just a minuscule part of it.

For example, we have this painting of the Ming Dynasti (1368-1644) "

(Picture 1)

This artwork has both a painting and a poem involved. The translation of the poem says:

"White clouds like a scarf enfold the mountain’s waist
Stone steps hang in space — a long narrow path.
Alone, leaning on my cane, I gaze intently at the scene,
And feel like answering the murmuring brook with the music of my flute."

The poem emphasizes how the poet on the mountaintop is becoming one with nature. When the poem speaks of answering the brook with a flute, the poet is attempted to communicate with nature.

The emphasis on communication with nature makes the artwork an example of Taoist art, because Taoist’s strongly believe in the human relationship with nature.

And like in this picture, we can find a huge number of classic asian artworks that follow this idea. It's really different from ours, don't you think?

(Picture 2)

Another example of the presence of fog and some human trace. In Korea, landscape painting - rather than figure paintings or historical paintings as in the Western world - became the preeminent form in part because nature itself was considered sacred. Nature symbolized both an integral part of human life and a higher spiritual being. This a conception of nature was shared also by China and Japan. 

Another reason that landscape painting became the superior art form in Korea was the dominance of Confucianism adopted from China. This philosophy prescribed, among other things, the cultivation of the intellect and humility. Translated into art, it meant that pictures of the human figure - the physical body, the mundane activities of humans- were secondary. 

Personally i think that this landscapes are both elegant and mystic, that reflect very good the way the oriental people are. In the landscapes that I remember from Western the natural beauty is always something very impressive, a direct and overwhelming beauty (a fall, a huge mountain...). But the beauty in this artworks is something much more delicate, with all the parts of the painting in balance. 

These paintings arouse on me a sensation of mysteri and calm at the same time.