Bé, després de tant de temps, torno a escriure el bloc. L'he trobat quasi per casualitat mentre buscava informació sobre cap d'any per a la secció que tinc en un programa de radio a la KBS. Quan per fi pensava que havia trobat alguna que valgués la pena llegir... m'he adonat que era el meu bloc i he trobat un dels meus primers articles, el del cap d'any a Seül. (També és trist que sembla que ningú hagi fet cap altre post sobre el cap d'any coreà apart de mi...).
Han passat més de quatre anys des del meu primer article i la meva arribada a aquest llunyà país situat a l'extrem est i realment la vida ha canviat molt. Vaig arribar amb quasi res, sense feina i només amb un visat d'estudiant d'idiomes i ara ja he format una família. Fent honor a la cultura nacional he estat tant ocupada que no vaig trobar el moment de seguir el bloc i quan un dia em vaig asseure a escriure un article em vaig adonar que ja no podia. "Per què?" us preguntareu. Doncs perquè després de tant de temps aquí, ja no hi ha res que em cridi l'atenció especialment. El que abans era exòtic s'ha convertit en normal, i el que abans em sorprenia tant ara són coses que he vist a diari durant quasi quatre anys. Com que el bloc estava orientat a descriure les meves noves experiències, no vaig trobar la manera de continuar-lo i em vaig estancar.
Vaig deixar d'escriure el bloc quan em vaig posar a treballar a una acadèmia de castellà a Seül on vaig poder experimentar lleugerament la cultura del treball coreà i és quan realment vaig començar a entendre com d'afortunats som a Europa. Jornades quilomètriques, poc temps per descansar, dissabtes ocupats fins les 6 de la tarda... (i un sou que no estava malament). Després de dos anyets a l'acadèmia vaig decidir que tocava passar pàgina i treballar de nou a una escola. De l'estabilitat de tenir una sola feina a temps complet vaig passar a l'emoció d'haver de córrer d'un cantó cap a l'altre treballant a dos instituts de batxillerats, estudiar traducció i donar classes de castellà a Samsung (per sort això últim em quedava a prop de casa). Suposo que hi ha gent a qui aquest tipus de vida li semblarà una tortura però crec que per un temps és perfecte. A més et fa trobar a faltar tenir una feina estable ;)
I a part del treball, us preguntareu, has fet alguna cosa més? Sí, i tant! Crec que m'he adaptat a la vida d'una gran ciutat. Està clar que no m'he tornat una coreana 100% (possiblement ni un 40%), però les meves aficions d'ara són les que tindria qualsevol coreà de Seül: descobrir cafeteries, restaurants, fer cafè, anar a voltar-la per la ciutat, aprendre a cuinar menjar coreà... (com sempre tot relacionat amb el menjar, el meu principal interès allà on estigui!!). Però també tinc nous reptes, sobretot relacionat amb la meva nova vida com a mare en un país tant i tant llunyà (i en una ciutat on sembla que la gent no sàpiga que són els cotxets de bebè...). Ja ho anireu veient! Us deixo amb una foto que em van fer al palau Changdeokkung fa poc.
Espero que a partir d'ara torneu a llegir el blog i deixeu forces comentaris. Si teniu qualsevol pregunta també seran més que benvinguda. Records a tothom!
Han passat més de quatre anys des del meu primer article i la meva arribada a aquest llunyà país situat a l'extrem est i realment la vida ha canviat molt. Vaig arribar amb quasi res, sense feina i només amb un visat d'estudiant d'idiomes i ara ja he format una família. Fent honor a la cultura nacional he estat tant ocupada que no vaig trobar el moment de seguir el bloc i quan un dia em vaig asseure a escriure un article em vaig adonar que ja no podia. "Per què?" us preguntareu. Doncs perquè després de tant de temps aquí, ja no hi ha res que em cridi l'atenció especialment. El que abans era exòtic s'ha convertit en normal, i el que abans em sorprenia tant ara són coses que he vist a diari durant quasi quatre anys. Com que el bloc estava orientat a descriure les meves noves experiències, no vaig trobar la manera de continuar-lo i em vaig estancar.
Vaig deixar d'escriure el bloc quan em vaig posar a treballar a una acadèmia de castellà a Seül on vaig poder experimentar lleugerament la cultura del treball coreà i és quan realment vaig començar a entendre com d'afortunats som a Europa. Jornades quilomètriques, poc temps per descansar, dissabtes ocupats fins les 6 de la tarda... (i un sou que no estava malament). Després de dos anyets a l'acadèmia vaig decidir que tocava passar pàgina i treballar de nou a una escola. De l'estabilitat de tenir una sola feina a temps complet vaig passar a l'emoció d'haver de córrer d'un cantó cap a l'altre treballant a dos instituts de batxillerats, estudiar traducció i donar classes de castellà a Samsung (per sort això últim em quedava a prop de casa). Suposo que hi ha gent a qui aquest tipus de vida li semblarà una tortura però crec que per un temps és perfecte. A més et fa trobar a faltar tenir una feina estable ;)
I a part del treball, us preguntareu, has fet alguna cosa més? Sí, i tant! Crec que m'he adaptat a la vida d'una gran ciutat. Està clar que no m'he tornat una coreana 100% (possiblement ni un 40%), però les meves aficions d'ara són les que tindria qualsevol coreà de Seül: descobrir cafeteries, restaurants, fer cafè, anar a voltar-la per la ciutat, aprendre a cuinar menjar coreà... (com sempre tot relacionat amb el menjar, el meu principal interès allà on estigui!!). Però també tinc nous reptes, sobretot relacionat amb la meva nova vida com a mare en un país tant i tant llunyà (i en una ciutat on sembla que la gent no sàpiga que són els cotxets de bebè...). Ja ho anireu veient! Us deixo amb una foto que em van fer al palau Changdeokkung fa poc.
Espero que a partir d'ara torneu a llegir el blog i deixeu forces comentaris. Si teniu qualsevol pregunta també seran més que benvinguda. Records a tothom!
Que ve que ens tornis a explicar com es tot per alla!!!
ResponEliminaQueka
Gràcies Queka^^ la veritat és que ho trobava a faltar...!
Eliminauohhhh q be marta
ResponEliminacristinaa que bé que em llegeixis^^
Elimina