Cap d'any del calendari lunar: Feliç any del pollastre!

Ja torna a ser aquella època de l'any en què... hi ha una excusa per afartar-se. No sé perquè però entre tradicions d'un cantó del món i de l'altre sempre hi ha raons per omplir l'estómac (res en contra). Com ja vaig explicar en un d'aquells posts que ara sonen a prehistòric, les famílies es reuneixen aquest dies per celebrar l'any nou del calendari lunar. Com ja sabeu el calendari lunar i el solar no encaixen gaire i per això totes les tradicions depenents del calendari lunar van canviant de dia any rere any (encara que si ho calculéssim tot amb el calendari lunar veuríem que no canvien, que són el mateix dia, és clar). Si en aquell post el dia d'any nou era l'11 de febrer, aquest any toca el 28 de gener.

La celebració sempre comença ben d'hora al matí, en aquelles hores en que a tu el que et ve de gust és seguir dormint però que si ho fas tota la fúria dels ancestros caurà sobre teu així que t'has de despertar sí o sí. (Bé en aquest cas la fúria no és dels ancestros sinó de la sogra i de tota la família que volen acabar ràpid el ritual per poder-se posar a menjar). A la nostra família ens reunim normalment al voltant de les 8 del matí (o abans!, bàsicament depèn del trànsit i del que tardin a arribar els altres), i quan tothom hi és es fa el ritual. 

El ritual no és res de l'altre món. No us imagineu un Botafumeiro per allà perquè no és el cas eh? Es tracta de l'altaret que veieu a la foto de més abaix i de tot un procediment que malgrat haver-lo vist ja quaranta vegades encara no sabria dir-vos tots els passos exactament perquè té la seva complicació. El menjar de la taula se suposa que és pels que ja no hi són, els avantpassats, i hi ha un plat d'arròs i un gotet per a cadascú. Quan dic els avantpassats, depenent de la familia tiren diverses generacions enrere, però en el cas de la meva només arriben fins als avis del pare (és a dir, no inclouen a gent que no van conèixer en el ritual). Bàsicament el que han de fer els homes de la família (mentre les dones estan de cháchara al costat, però això em sembla a mi que no és gaire oficial) és anar posant alcohol als gotets i fer reverències per mostrar el respecte als avantpassats. 

Veieu les peres de la foto (les fruites grans de color groc)? Doncs no són precisament barates aquests dies, i les compris en un pack regal o una per una... 

Cada pera val quasi 5000 wons, uns 4'5 euros!!

I sí: la tradició mana que han de ser els homes els que facin el ritual. Aquesta és una de les raons per les quals fins fa ben poc els coreans estaven obsessionats amb tenir descendència masculina: perquè algú els seguís fent el ritual després de morts. Encara que actualment estic segura de que molta gent estaria d'acord en fer-ho homes i dones junts, la veritat és que el que he notat és un desinterès considerable per la tradició en sí, així que no sabria dir-vos si el problema és que els homes ho "prohibeixen" a les dones o directament les dones no volen fer-ho. A la meva família els nois fan el ritual però al final les noies també fan reverències (tinc ganes de veure com la Martina fa una reverència perquè això pot ser mortal) (per cert la Martina és la meva filla!!! Important!!). Com que veig a totes les cosines i tietes tan feliçment parlant de les seves coses mentres els tiets i cosins posen cara de solemnitat i intenten procedir amb normalitat el ritual, sospito que... no hi paren gaire atenció.

Personalment a mi em segueix semblant interessant el ritual i sempre me'l miro, deixant de banda que no sé quina cara posar quan a una banda del menjador hi ha gent intentant guardar un silenci sepulcral i a l'altra gent que parla alegrement en veu alta.

Després de totes les reverències i de que algú es begui l'alcohol que han posat per als avantpassats, ja es poden organitzar les taules i començar a menjar. Els menjars d'any nou són semblants als de la festa d'Acció de gràcies (versió coreana, no americana). Es tracta de fregits de diversos tipus (es diuen Jon i els coreans hi senten passió... no compartida per la meva persona), l'omnipresent kimchi, peix a la planxa, algun plat de carn (que com no t'espavilis a menjar VOLA perquè és un plat comú, com tots els altres), i el plat estrella, la sopa de tok. 

Tots aquests fregits que veieu son els anomenats "Jeon" i n'hi ha de tot tipus.
En primer pla hi ha un parell de plats de carn i el vermellós del fons és el de kimchi. 

La sopa de tok 떡 (romanitzat del coreà s'escriu tteok, però la veritat, amb aquestes romanitzacions no hi ha qui s'aclari de com es pronuncia) és un brou clar on s'hi ha afegit mandu (dumplings pels entesos), una miqueta de carn, tiretes de truita i una espècie de pasta feta de farina d'arròs que li dóna el nom, el tok. Altra vegada: la traducció oficial del tok és pastís d'arròs (rice cake) però a mi si em diuen pastís m'imagino les espelmes i la cançó d'aniversari, i no hi ha res més allunyat de la realitat. Com que una imatge val més que mil paraules, mireu la foto a continuació i sortireu de dubtes. Bàsicament a Àsia el substitut de toooot el que nosaltres fem amb pa és l'arròs, així que igual que nosaltres posaríem una sopa amb pasta, ells hi posen pasta feta de farina d'arròs. 

A sobre la cullera veiem el tteok.

La sopa d'any nou amb tres mandus a dins però sense tteok.

[Aclariment: Que consti que tot aquest odi cap a la traducció i la romanització del coreà em ve del curs de traducció que vaig fer, perquè realment a les novel·les coreanes els encaaaanta parlar de menjar amunt i avall i és un malson per a qualsevol traductor, ja en parlaré un altre dia.]

Aclarit això, seguim amb l'any nou! Com haureu suposat, es fa una primera tanda de menjar, que és l'esmorzar (recordeu que havíem començat molt d'hora!), i després se'n fa una segona, del dinar i si hi ha ànims i menjar suposo que altres famílies en deuen fer una tercera pel sopar, però això ja no deu haver qui ho aguanti perquè menjar el mateix dues vegades passi però tres... ja és massa. A la meva família per sort són compassius i almenys canviem de casa per anar a menjar alguna cosa diferent. La tradició diu també que entre aquests àpats les famílies han de jugar a jocs tradicionals com el yutnori, fer volar estels o a saltar a corda però tret del primer els altres no acaben d'encaixar amb la vida en un apartament de 30 pisos, així que això ja queda a gust del consumidor. Si he de ser sincera, i pel que he vist els coreans estan d'acord amb mi, el que a la gent li agrada fer és enganxar el primer llit que trobin i posar-se a dormir. Quina ràbia quan ja estan tots ocupats i t'has de quedar desperta!! (Hahaha sonarà a broma però... em passa cada any). Per sort aquest any ja tinc preparada l'excusa ideal: un bebè que diu que vol menjar. Bé de fet més que una excusa serà la realitat.

El highlight del dia (el moment que tots els joves i nens havien estat esperant!!) és quan es reparteixen els dinerets!! Enlloc de donar regals, aquí són molt més pràctics i donen sobrets amb diners. Quina satisfacció quan et donen un sobre (i no et fan el truco de que si no t'has portat bé està buit eh? Aquí són legals). Els sobres els donen els tiets i avis, però per rebre'n un els has de fer dues reverències i escoltar el que et vulguin dir, normalment consells o preguntes. Trobo que és un moment maco però que com els discursos de les bodes s'ha anat escurçant perquè la gent no vol que li diguin el que han de fer. Aquí podeu veure a una nena que he trobat per internet que està practicant amb sons pares.(Aquests dies només els nens porten la roba tradicional durant les festivitats).

A mi tot això de les tradicions m'agrada i m'interessa però com ja he comentat al principi noto un cert desinterès pel part dels que haurien de ser els principals interessats: els coreans. No parlo en concret de la meva família, que són molt bona gent (però no destaquen per fer festes boges precisament), sinó per tots els alumnes que he tingut al llarg dels anys, que m'expliquen que NO tenen ganes de veure a la família (ni a la família política ni a la seva pròpia). Es veu que aquestes festes són una de les poques ocasions en que es veu a tots els parents i clar, llavors és quan els més grans aprofiten l'avinentesa per començar a burxar els més joves i acrivillar-los a preguntes. A més tothom coincideix en el tipus de preguntes que han rebut i sobretot en que els fan sentir pressió. Fem un cop d'ull a la situació. Imagineu que sou una persona jove d'uns vint o vintipoc. Quan la tieta de torn se t'acosti començarà:

-tens nòvio/a?  

-tens feina?

-et casaràs aviat?

-(si ja estàs casat) tindràs fills aviat?

-(si ja tens fills) tindràs el segon aviat?
etc...

Si goses contestar que "no" a qualsevol de les preguntes, t'espera el discurs i posterior comentari de part de tota la família, que discutiran per tu i sense preguntar-te què en penses sobre què hauries de fer i com. (Si us plau noti's que no és el cas de la meva família però sí que és el cas general, sobretot si ets solter i estàs arribant a la trentena. De fet no és el cas de la família paterna però en la materna... mmmmmm bé millor no dir res). 

Davant d'aquest panorama no és d'estranyar que molta gent decideixi que ja n'ha tingut prou i aprofitant els dies de vacances extres fugi del país a qualsevol destí turístic (sobretot si no tens parella, estàs prop dels 30 i sense feina... llavors pot ser tot plegat un infern). I de fet les xifres em donen la raó i una de les èpoques amb més trànsit a l'aeroport d'Incheon és precisament el pont d'any nou lunar. 

Però per a aquells que us estigueu preguntant: ai, i a la pobra Marta, també l'atabalen amb preguntes? Doncs ja podeu parar de patir: no, a mi no. Per què? Perquè ja he complert??? (casada i amb una filla). Doncs no! Perquè ningú s'atreveix a fer tot l'interrogatori en anglès i a mi si m'atabalen gaire faig veure que no entenc el que em diuen. Val a dir que una tieta materna el primer any ho va intentar i ja en va sortir escarmentada, la pobra. Acte seguit tot el grup de tietes va començar a criticar el meu marit perquè no es treia unes taques petites que té a la pell i van estar així 30 minuts. Encara que no entengués tot el que deien vaig notar clarament que es feien bastant pesadetes... i estic parlant d'una família de bona gent eh? En conec que no són tan afortunats. Per a mi va ser molt divertit de veure però la pobra víctima no estava tant contenta hehehe.

Per sort entre pregunta i pregunta també hi ha temps per seguir menjant. No sé perquè però sembla que una tradició arrelada és...

Afartar-se de gelat! La "tarrineta" en qüestió és de 992gr i n'hi havia dos. Tothom menja del mateix pot i va triant els diferents sabors.

Com ja us havia dit: les nostres cultures no són tan diferents. A tot arreu hi ha tietes pesades que pregunten el que no toca i surts per la porta pesant el doble de quan havies entrat. (Les meves tietes catalanes mai han fet una pregunta fora de lloc, però segur que en coneixeu alguna). Tot això de l'any nou i de les trobades familiars a una amant del Nadal com sóc jo li sembla el més proper, i mai puc evitar recordar el que m'estic perdent cada desembre a Barcelona...  però llavors m'adono que aquí per sort no entenc quan la gent es posa a discutir sobre política i se'm passa.

Ben aviat, més curiositats MADE IN KOREA!