Doncs sí, crec que amb el títol ja ho he dit tot. Quan per una d'aquestes casualitats a de la vida a Corea hi ha uns dies de vacances (el que nosaltres en diríem un pont, però que per a ells són unes vacances) el coreans aprofiten per sortir en massa de la ciutat i anar a algun racó bucòlic del país... a omplir-se l'estómac. I jo? Doncs jo també, està clar. Ja se sap que si vas a Roma has de fer com els romans!
El tema del viatge era, bàsicament, anar a la costa i dedicar-nos a provar tot de restaurants que han sortit a programes de la televisió coreana. Es dona el cas que a la tele coreana es passen el dia sencer parlant de menjar: hi ha un munt de programes que tracten de descobrir els millors restaurants, programes de cuina de tots tipus i d'altres que intenten descobrir els "trucs" que fan servir els locals per estafar als seus clients (trucs consistents en per exemple, posar un tall de carn d'una part més barata del porc o directament no posar la cantitat que dius que estàs venent). Com que a casa també ens hem dedicat a mirar tots aquests programes, vam decidir anar a provar a veure què ens semblaven.
La primera parada va a ser a un mercat tradicional de la ciutat de Cheonan. Aquesta ciutat està a uns 100 quilòmetres de Seül i es una de les més importants de Corea, però ja sabeu com són aquesta gent de la capital que es pensen que sortir de la gran ciutat és anar a veure cabres així que no m'esperava trobar gran cosa apart d'un suculent menú. Perque us feu una idea de quina pinta fa un mercat tradicional, aquí us poso una foto.
 |
| A més, vist un vistos tots perquè solen tenir una estructura molt semblant i per suposat venen productes similars. |
Bromes a part els mercats de Corea em produeixen bipolaritat. Per una banda m'encanta veure els productes exòtics, la gent allà ajupida venent i l'aire "d'abans" que té tot, però per l'altre les condicions higièniques moltes vegades no són les adequades, sobretot a la capital. Aquí a Cheonan estava tot prou bé així que no em puc queixar.
Buscant buscant vam arribar a la parada que volíem! Aquí tenim al mestre:
 |
| Aquí el tenim tot concentrat amb la seva dona, amb qui tenen el negoci. El cartell que veieu és on es diu "aquesta és la botiga que va sortir a tal programa" |
El mestre de fer hotoks, una espècie de pastisset farcit de cacauets esmicolats, sucre, mel o altres fruits secs que està boníssim. És un producte tradicional que agrada a grans i petits (i a estrangers també), i que es sol comprar a venedors ambulants. És molt barat, i no sol valdre més d'un euro. N'hi ha dues versions: la fregida i la cuita a una espècie de torradora especialitzada, i les dues m'encanten, però a vegades els olis fets servir em tiren enrere. En aquest cas, tal i com prometien els milions de cartells que tenen penjats, es feia servir només l'oli just i necessari i sempre molt net.
 |
| Sempre te'l donen posadet en un got de paper. Sense cafè, eh? |
 |
| I quan el mires per dins, veus el farciment de sucre i cacauet esmicolat en aquest cas. |
 |
| A més de ser molt bo aquest lloc era particularment barat. Cada pastisset (fet a mà 100% artesanal allà mateix, massa inclosa) valia 40 cèntims d'euro. La gent se'ls rifava i no paraven de venir. |
Val a dir que estaven tan bons que...després de dinar vam tornar per menjar-ne més. (Això es pot considerar gula? Bé, com que estàvem lluny de casa havíem d'aprofitar...).
Com anava dient, després d'aquest fantàstic aperitiu-esmorzar vam anar tirant cap al restaurant del dinar, un lloc que TAMBÉ havia sortit al nostre programa preferit. Aquest programa tracta de descobrir els establiments on el menjar es fa de manera ètica i artesanal, sense fer servir productes processats o precuinats, sinó que ho preparen tot allà mateix. El restaurant triat era xinès, i el menjar era porc agredolç, però si us plau, no us imagineu "allò" que mengem a Catalunya quan anem al xinès... una carn congelada fregida estovada amb tot de salsa. Aquí a Corea el plat s'anomena dang-su-yuk i és un dels obligatoris de demanar per compartir, juntament amb plats de fideus amb salsa negra o en sopa picant.
 |
| He agafat aquesta foto d'un altre bloc perquè es veu que tenen més gràcia que jo al fer les fotos. El que passa és que si poses la salsa des del principi, llavors el fregit s'estova i al cap de poc ja no és cruixent. A vegades l'art està renyit amb el gust (quanta saviesa) |
 |
| Et donaven tot el set: la carn, la salsa per separat i kimchi, nap gegant i ceba per acompanyar. |
Fixeu-vos en les tisores i les pinces a sobre d'un dels plats. A Corea això és del més normal. Com que a taula només hi tenen palillos i cullera, quan necessiten tallar alguna cosa... doncs fan servir les tisores.
 |
| Quan t'ho vols menjar és quan ho has de sucar! |
 |
| Fideus en caldo de sèsam triturat |
Vaig aprofitar per provar una altra especialitat de la casa: uns fideus en brou de sèsam triturat que m'agraden molt però que mai havia trobar sense acompanyar per 4kg de potenciadors del sabor. Aquí per sort no en posaven, i tenia un gust suau però bo. El color beix del brou és precisament pel sèsam, i hi havia molts tipus de marisc i verduretes per allà.
Com que vam acabar a punt de rebentar després del xinès, com he dit, vam tornar a menjar un altre pastisset (indispensable) i vam marxar cap al nostre primer destí turístic: tres figures de buda esculpides a la paret d'una muntanya propera. El lloc era molt maco i al voltant no hi ha res que pogués fer sospitar el tresor que s'hi amagava. Aquestes figures estaven, literalment, aïllades i no m'explico com les van descobrir.
 |
| Diuen que depenent del moment del dia, els Budes tenen una expressió facial una mica diferent per l'efecte dels rajos de sol. |
 |
| Com veieu pel voltant no hi havia res, només una tanca i unes càmeres de seguretat. Per desgràcia per no haver-hi no hi havia ni sol i no parava de ploure. |
Després de l'èxit amb els Budes i la pluja vam pensar que ja havíem complert com a turistes de pacotilla i vam decidir... anar cap a la ciutat on hi havia el restaurant del sopar! Em sap molt de greu dir que el poble no tenia cap tipus d'interès i que com que plovia vam estar passant el temps de qualsevol manera mirant un centre comercial petitet per allà i jugant a recreatives, més que res fent temps. Per fi va arribar el moment!
El segon restaurant TAMBÉ havia sortit en el mateix programa que el primer, però en aquest cas el propietari havia rebutjat aparèixer, així que només van mostrar imatges amb noms difuminats sense revelar del tot quin lloc era, però com que a Corea són molt llestos de seguida la gent ho va descobrir i penjar a internet.
El plat estrella era el mateix, el dang-su-yuk, però aquesta vegada tenia una pinta molt diferent:
 |
| Aquest plat de l'esquerra té els talls de carn, arrebossats amb farina d'arròs glutinós. Com veieu també hi ha les tapes típiques de qualsevol restaurant xinès a Corea, com abans. |
 |
| Així és com quedava un cop talladet a trossos (talladet amb les tisores, és clar, aquí per refinats no ens guanya ningú). |
La veritat és que tot estava molt bo però ja començava a fer fred així que vam anar al nostre hotel sense veure el paisatge ni res perquè era ja de nit. Però quan ens vam despertar vam tenir una agradable sorpresa (bé la sorpresa només la vaig tenir jo perquè el Taesung era el que havia reservat l'hotel i ja sabia el que es trobaria): estàvem a davant d'una platja i el cel era d'un blau intens que aquí costa bastant de veure.
 |
| Potser per a vosaltres és lo més normal del món però us asseguro que per mi veure això és la felicitat absoluta! |
Amb tant bon dia no podíem quedar-nos tancats (a més ja havíem fet el check-out així que tampoc teníem on tancar-nos), i després d'un esmorzar una mica estressant (per allò de d'haver-se d'estar emputxant amb les senyores per aconseguir un trosset de torrada del bufet lliure de l'hotel) vam anar a uns jardins botànics que comencen a ser molt coneguts a la zona. Van ser fundats per un americà enamorat de Corea, i la veritat és que eren genials i gegants.
 |
| El llac era només una de les parts dels jardins, que tenien tot tipus de plantes que no havia vist mai i unes senyores pesadetes parlant a tot volum que quasi desperten la Martina |
 |
Els jardins també estaven davant del mar.
Aquí la Martina reflexionant sobre si menjar-se la sorra de la platja o una petxina. |
Vam marxar dels jardins després d'una bona passejada. Va anar molt bé com a activitat relaxant, sobretot perquè després vam anar a un lloc que semblava sortit d'un altre planeta... i que em va deixar amb ganes de no tornar-hi mai més.
De fet des de lluny era molt impressionant. A un mini port de pescadors hi van construir un súper pont per als vianants, moderníssim i que et permetia gaudir d'una posta de sol amb les millors vistes ( i gratis!!).
 |
| Impresiona, oi? |
La veritat és que l'arquitecte va fer una bona feina (aquí parlant l'experta). Per pujar ni ascensors ni res, hi ha un camí circular molt ben anivellat que fa que quan arribes a dalt ja hagis cremat totes les calories que et sobren. Tot semblava perfecte i ja se'm començava a despertar la gana pensant en lo bo que estaria el dinar, però un cop creuat ens vam trobar això:
 |
| Molt bon aire per respirar enmig dels embussos |
Una munió de cotxes en un embús monumental, sense voravia per caminar i intentant no perdre l'oïda entremig dels clàxons i dels pesats dels restaurants que et volen fer entrar vam intentar trobar un lloc on poder menjar amb un cotxet de bebè però va ser impossible. I la veritat, menjar en una espècie de mig terrassa envoltada d'aquest panorama tampoc em feia il·lusió així que vam anar tirant endins per veure si hi havia algun lloc més transitable.
 |
| Caos. Tots aquests lletrers són de restaurant de peix cru , menjar típic de qualsevol llogaret coster de Corea. |
Per mala sort nostra no semblava que hi hagués cap lloc baby-friendly on poguéssim anar-hi amb la Martina: o eren restaurants de seure a terra o no tenien espai ni per posar-hi el cotxet. A més tots eren de peix cru i a tots ells hi venien peix i gambes arrebossades (una espècie de tempura) típic d'allà que tenia un color groc molt molt intens, signe inconfusible de que hi posen colorant a tope. (Efectivament, això també ho vam aprendre del programa que va motivar aquest viatge culinari! Mirar la tele a vegades val la pena).
Al final vam veure un raig de llum enmig del llarg túnel de desesperació i cotxes pitant en que ens havíem endinsat. ¿Podeu endevinar quin tipus de restaurant era? És clar que sí, no podia ser una altra cosa: un restaurant xinès, on per suposat, i per acabar de complementar el nostre viatge ens vam decidir per demanar el mateix de sempre: dang-su-yuk, el porc agredolç que ja havíem menjat tres vegades en els dos dies anteriors! Encara que m'havia jurat no tornar-lo a menjar en, almenys, dos dies, hi vam tornar a caure. Aquest cop era el dang-su-yuk amb la pinta habitual:
Val a dir que el restaurant tenia cadireta de bebè i que hi havia altres families que, segurament com nosaltres s'havien sentit agraïdes de no haver de menjar envoltats de tubs d'escapament funcionant a tot drap. Després de menjar i de creuar un pàrquing tot fangós vam arribar a una espècie de fira que feien. Hi havia moltes paradetes de menjar i vaig pensar que algun postre no estaria malament.
Caminant caminant vam arribar a un cartell que posava que el producte havia sortit a la tele! A hores d'ara ja deveu haver entès que a Corea lo estrany és que un restaurant no hagi sortit mai a la tele, perquè sembla ser un tema recurrent per omplir minuts. Malgrat el sarcasme, per suposat vam haver de comprar el que oferien: una trena de farina fregida, que em recordava a un dònut artesanal però fregit amb l'oli de soja que tenen aquí.
 |
| Abans de donar-te-la l'omplen una mica de sucre i te la tallen a trossets. Aquests símbols de l'esquerra de color groc és on es diu que ha sortit a la tele. |
Ja amb l'estómac a punt d'explotar (encara que si hagués trobat alguna cosa interessant per menjar també ho hauria fet) vam decidir marxar corrents d'allà i dirigir-nos a l'última destinació (que no era un altre restaurant xinès, ja us aviso).
 |
| Aquí el Taesung fent la volta infinita per baixar del pont. |
Si per als coreans anar a la costa est significat indiscutiblement haver de veure la sortida del sol, quan es va a l'oest s'ha de veure la posta. Va ser molt relaxant i una bonica estampa per finalitzar el nostre viatge. Ja estic pensant en quin podria ser el pròxim tema... a poder ser, culinari!
 |
| Totalment recomanada la platja "kotgi haebyeon" |
Ben aviat, més curiositats MADE IN KOREA!
