Fa un temps vaig trobar una sèrie d'imatges per internet que il·lustraven el perfil de ciutats famoses del món. A Barcelona li feia molta justicia: es veia el perfil en negre de la torre Agbar, la Sagrada Família, el Tibidabo i tots aquells edificis emblemàtics que fan de la nostra ciutat un lloc tan famós (i bonic, encara que a vegades hi hagi algunes caques de gos pel terra. Aneu en compte si camineu mirant els perfils dels edificis perquè en podrieu trepitjar alguna). El cas és que també hi havia el perfil de Seül i em va fer riure perquè lúnic que es veia eren tot de rascacels quadrats sense cap gràcia i ponts entremig. Deixant de banda el poc amor que sembla proferir l'autor a la ciutat on visc... he de confessar que és una representació molt acurada de la realitat. Seül és una ciutat tant gran (enorme, és una d'aquestes metròpolis asiàtiques) que hi ha barris de tot, però el cert és que la població tendeix a preferir viure en complexos d'apartaments, en especial les famílies amb nens. Els que no poden permetre-s'ho, tenen edificis en propietat o altres raons, viuen en cases de dos o tres pisos, i normalment la gent que viu sola viuen en pisos d'una habitació. I com que a Seül de famílies n'hi ha moltes, això ha fet que el paisatge urbà d'aquestes ciutats quedi plena de blocs allargats d'apartaments que s'alcen cap al cel... i de ponts per creuar el riu de banda a banda.
 |
| Els apartaments dels quals us estava parlant... |
 |
| Fixeu-vos en la clara diferencia entre les zones grises fosques (apartaments) i les de gris clar (zona de cases baixes). Com que els apartaments són molt més alts i hi viu molta gent es poden permetre el luxe de jugar amb la ubicació i tenir zones ajardinades. En canvi els carrers de les zones gris fluix normalment no tenen ni voravies... |
A més, al haver-hi tantíssima potencials clients sol haver-hi una especie de mini centre comercial al davant, anomenat Sangga (상가), que sol ser d'uns quants pisos i tenir de tot, des de metge fins a supermercats, passant per cafeteries i altres necessitats bàsiques. Cal dir que les cafeteries SÓN una necessitat bàsica per als coreans (i no és que m'ho inventi jo això eh?).
 |
| A l'esquerra es pot veure l'edifici del qual us parlava i a la dreta el complex d'apartaments en qüestió |
Una altra de les comoditats és la seguretat i la neteja. Normalment hi ha una sèrie de vigilants, tant diürns com nocturns que van patrullant i un cos sencer de netejadors i jardiners que fan que els apartaments estiguin nets i polits. La separació d'escombraries també és més fàcil: enlloc d'haver-la de deixar pel carrer tirada esperant a passar el camió de la neteja com passa pels carrers normals de Seül, un dia a la setmana es fa una recollida general de coses de reciclatge i tots els veïns passen a llençar els papers, cartrons, ampolles i plàstics que tinguin per casa. Tots aquests treballadors, que a vegades es compten per dotzenes, són control·lats per una central del mateix complex d'apartaments, amb fins i tot una oficina d'atenció al client.
Lo dolent que té aquest tipus de recollida d'escombraries és que... te les has de quedar a casa durant una setmaneta fins que arriba el dia i després de tant de temps junts ja són com de la família i costa despendre-se'n. Malgrat això encara no m'ha passat que em quedi cap bossa d'escombraries per sempre: és el que té que l'espai sigui reduït.
Per cert! Com que t'has de quedar les escombraries (i suposo que a cap de vosaltres us agrada anar olorant pots buïts de mayonesa rancis ni coses així) la conseqüència natural es... que les has de rentar!! (Això em va costar de posar-m'ho al cap...). Botelles, pots, envasos de carn... millor passar-los una miqueta de sabó com si fòssin un plat més abans de deixar-los en un racó de la galeria a esperar el seu torn, o allò es pot convertir en un femer.
Una de les millors coses de tenir guàrdies patrullant per aquí i per allà és quan has de rebre un paquet, perquè si no hi ha ningú a casa simplement el deixen a l'oficina i el vas a buscar allà (això si és certificat, si no, simplement te'l deixen davant de la porta de casa o a dins d'un armariet que hi ha davant de cada pis amb els comptadors I NINGÚ NO EL ROBA!!). Al bloc on visc ara tenim un porter-segurata-personaquedorm que s'encarrega de tot això i et posa una senyal a la bústia si has rebut paquets. Cal dir que els coreans són uns grans aficionats a això dels repartiments a domicili, ja sigui de menjar, de regals o de tot el que us pugui passar pel cap, així que sempre hi ha piles de caixes i paquets a l'entrada i el pobre porter deu estar bastant ocupat només rebent-los. El que jo em pregunto és si cal pagar a una persona per fer només això (--') però veient l'afició amb que els meus veïns compren per internet, no crec que hi hagi lloc per la discussió...i surt cara la broma, 50 euros al mes per família! (Si entre els lectors hi ha algún candidat a aquesta posició que m'ho fagi saber i intentarem buscar-hi una solució. No és una gran carrera professional però és bastant relaxat).
Amb tants guàrdies de seguretat i jardinets, està clar que els apartaments són un bon lloc per a les famílies amb nens. El tràfic està restringit així que les criatures poden córrer per aquí i per allà, amb l'únic perill de les motos dels pizzeros que van com bojos (bé, els repartidors de pizzes, els del xino, els del pollastre fregit, els dels paquetets d'abans... però menys vehicles que a la Diagonal sí que passen, us ho prometo). També hi ha bastants columpios, tobogans i altres entreteniments i sorrals per a que juguin. I encara que us pugui sonar estrany, a dins de cada complex d'apartaments sempre hi ha unes quantes guarderies (concertades) dintre de pisos normals, o si el complex és molt gran hi ha escoles senceres (en edificis separats, per suposat). Normalment les guarderies es poden diferenciar perquè al balcó hi decoren els barrots de colorins i enganxen unes lletres a les finestres anunciant-se. Una altra varietat és que hi hagi acadèmies de piano, de repàs, d'art... una mica de tot. La característica comú és que sempre están a la planta baixa, que és la més barata i la més fàcil de veure (no tindria gaire futur una guarderia al 30è pis d'un edifici oi? I així de pas cap veí de baix es queixa de que els nens salten).
Tinc una veïna que cada matí baixa de casa seva amb ascensor fins a la planta baixa, deixa la nena a la guarderia i se'n torna a casa, tot sense ni sortir de l'edifici. A més tots els altres nens són veïns també d'aquí, així que tothom content.
Els apartaments solen tenir molts gastos comuns: jardins, seguretat, aigua, electricitat... i a més els gastos de cada casa, així que normalment hi ha una factura unificada (i personalitzada, clar) per a cada pis, on s'inclouen els gastos comuns i els propis i es paga tot de cop. És molt còmode sí, però quan arriba final de mes i veig aquell número de 6 xifres... snif snif fa una mica de mal pagar-lo. Val a dir que 1300 wons són 1 euros així que tampoc estic parlant de que pagui 100.000 euros eh? Solen ser uns 100-150 euros per un pis petitet. (I 50 d'aquests són per al "rebedor" de paquets...té guasa la cosa).
Encara que amb tot el que he explicat fins ara la vida als apartaments pugui semblar bastant idíl·lica, té una part fosca (negra diria jo): són terriblement innaccessibles per a la gent jove, i si et descuides per a la gent gran també, a menos que tinguis uns pares disposats a pagar la fiança. M'explico: quan es posen a la venta uns nous apartaments la gent es mata per intentar comprar-los i hi ha una llista d'espera per al dret a "comprar" l'apartament, així que és difícil comprar-ne un tot i tenir els diners. Com que normalment no en pots comprar, el llogues, clar. Però per llogar-lo has d'estar preparat per abonar una fiança que normalment és la meitat o 2/3 del preu, és a dir uns quants centenars de milers d'euros. (Ho he posat en lletres perquè queda més impressionant. En números seria algo així com 100,000euros en amunt. L'estudi on vivia abans, de trenta metres quadrats, tenia de dipòsit 180,000euros i una mensualitat de 400euros. El d'ara más de lo mismo).
Les mensualitats no són tan cares però les fiances sí. Per què? Originalment a Corea es pagava una fiança molt gran i després no es pagava mensualitat, perquè els propietaris el pis ho invertien i en treien molts beneficis. Amb la crisi mundial actual els interessos del banc no són tant grans, així que els propietaris prefereixen els dinerets en efectiu, i no els culpo, però està arribant a límits difícils d'assumir per als llogaters.
Total, que tenim blocs sencers de pisos on majoritariament els propietaris no hi viuen, sinó que els tenen llogats, i tenen intenció de que així segueixi la cosa ja que ells viuen en un altre lloc. En aquest cas, vosaltres invertirieu gaire en renovar els pisets, pintar la façana, arreglar l'escala...? Si heu respost que no, enhorabona, serieu uns perfectes propietaris de pis coreans. No volen invertir perquè no hi viuen i els llogaters tampoc no hi volen invertir perquè tampoc saben si hi viuran per sempre. Resultat: blocs que semblen trets del Bronx o dels suburbis francesos d'aquells on cremen cotxes per la nit. (Però la gent que hi viu és normal eh? Nosaltres no cremem cotxes per la nit).
I qué passa amb tots aquests blocs envellits i super inflats de preu? Doncs que eventualment s'acaben reconstruint. Es tiren a terra i es fa un nou complex d'apartaments en el seu lloc, i com si allà no hagués passat res. Els antics amos reben un nou pis i com que els edificis serán molt més alts, encara hi ha molt de marge per al negoci. De fet ara mateix els blocs de pisos de casa estan just al principi d'aquest procés, que pot allargar-se anys i panys. Us mantindré informats!
I per no quedar-nos amb un mal sabor de boca, una imatge de lo magestuosos que queden els apartaments quan ve el bon temps.
D'aquí poc més curiositats MADE IN KOREA!
 |
| El dijous és el dia de recollida del reciclatge i els carrers del complex s'omplen de materials de rebuig preparats per ser recollits. |
 |
| Aquesta zona és permanent i serveix per recollir el rebuig i la brossa orgànica. Val a dir que per a la darrera hi ha unes màquines automàtiques que van amb targeta personal (per cada casa) i que compten quan llences per poder cobrar-ho després. |
Lo dolent que té aquest tipus de recollida d'escombraries és que... te les has de quedar a casa durant una setmaneta fins que arriba el dia i després de tant de temps junts ja són com de la família i costa despendre-se'n. Malgrat això encara no m'ha passat que em quedi cap bossa d'escombraries per sempre: és el que té que l'espai sigui reduït.
Per cert! Com que t'has de quedar les escombraries (i suposo que a cap de vosaltres us agrada anar olorant pots buïts de mayonesa rancis ni coses així) la conseqüència natural es... que les has de rentar!! (Això em va costar de posar-m'ho al cap...). Botelles, pots, envasos de carn... millor passar-los una miqueta de sabó com si fòssin un plat més abans de deixar-los en un racó de la galeria a esperar el seu torn, o allò es pot convertir en un femer.
 |
| Venedora de iogurs passejant per davant dels complexos, on resideixen tots els compradors potencials dels seus productes. |
Una de les millors coses de tenir guàrdies patrullant per aquí i per allà és quan has de rebre un paquet, perquè si no hi ha ningú a casa simplement el deixen a l'oficina i el vas a buscar allà (això si és certificat, si no, simplement te'l deixen davant de la porta de casa o a dins d'un armariet que hi ha davant de cada pis amb els comptadors I NINGÚ NO EL ROBA!!). Al bloc on visc ara tenim un porter-segurata-personaquedorm que s'encarrega de tot això i et posa una senyal a la bústia si has rebut paquets. Cal dir que els coreans són uns grans aficionats a això dels repartiments a domicili, ja sigui de menjar, de regals o de tot el que us pugui passar pel cap, així que sempre hi ha piles de caixes i paquets a l'entrada i el pobre porter deu estar bastant ocupat només rebent-los. El que jo em pregunto és si cal pagar a una persona per fer només això (--') però veient l'afició amb que els meus veïns compren per internet, no crec que hi hagi lloc per la discussió...i surt cara la broma, 50 euros al mes per família! (Si entre els lectors hi ha algún candidat a aquesta posició que m'ho fagi saber i intentarem buscar-hi una solució. No és una gran carrera professional però és bastant relaxat).
Amb tants guàrdies de seguretat i jardinets, està clar que els apartaments són un bon lloc per a les famílies amb nens. El tràfic està restringit així que les criatures poden córrer per aquí i per allà, amb l'únic perill de les motos dels pizzeros que van com bojos (bé, els repartidors de pizzes, els del xino, els del pollastre fregit, els dels paquetets d'abans... però menys vehicles que a la Diagonal sí que passen, us ho prometo). També hi ha bastants columpios, tobogans i altres entreteniments i sorrals per a que juguin. I encara que us pugui sonar estrany, a dins de cada complex d'apartaments sempre hi ha unes quantes guarderies (concertades) dintre de pisos normals, o si el complex és molt gran hi ha escoles senceres (en edificis separats, per suposat). Normalment les guarderies es poden diferenciar perquè al balcó hi decoren els barrots de colorins i enganxen unes lletres a les finestres anunciant-se. Una altra varietat és que hi hagi acadèmies de piano, de repàs, d'art... una mica de tot. La característica comú és que sempre están a la planta baixa, que és la més barata i la més fàcil de veure (no tindria gaire futur una guarderia al 30è pis d'un edifici oi? I així de pas cap veí de baix es queixa de que els nens salten).
Tinc una veïna que cada matí baixa de casa seva amb ascensor fins a la planta baixa, deixa la nena a la guarderia i se'n torna a casa, tot sense ni sortir de l'edifici. A més tots els altres nens són veïns també d'aquí, així que tothom content.
Els apartaments solen tenir molts gastos comuns: jardins, seguretat, aigua, electricitat... i a més els gastos de cada casa, així que normalment hi ha una factura unificada (i personalitzada, clar) per a cada pis, on s'inclouen els gastos comuns i els propis i es paga tot de cop. És molt còmode sí, però quan arriba final de mes i veig aquell número de 6 xifres... snif snif fa una mica de mal pagar-lo. Val a dir que 1300 wons són 1 euros així que tampoc estic parlant de que pagui 100.000 euros eh? Solen ser uns 100-150 euros per un pis petitet. (I 50 d'aquests són per al "rebedor" de paquets...té guasa la cosa).
Encara que amb tot el que he explicat fins ara la vida als apartaments pugui semblar bastant idíl·lica, té una part fosca (negra diria jo): són terriblement innaccessibles per a la gent jove, i si et descuides per a la gent gran també, a menos que tinguis uns pares disposats a pagar la fiança. M'explico: quan es posen a la venta uns nous apartaments la gent es mata per intentar comprar-los i hi ha una llista d'espera per al dret a "comprar" l'apartament, així que és difícil comprar-ne un tot i tenir els diners. Com que normalment no en pots comprar, el llogues, clar. Però per llogar-lo has d'estar preparat per abonar una fiança que normalment és la meitat o 2/3 del preu, és a dir uns quants centenars de milers d'euros. (Ho he posat en lletres perquè queda més impressionant. En números seria algo així com 100,000euros en amunt. L'estudi on vivia abans, de trenta metres quadrats, tenia de dipòsit 180,000euros i una mensualitat de 400euros. El d'ara más de lo mismo).
Les mensualitats no són tan cares però les fiances sí. Per què? Originalment a Corea es pagava una fiança molt gran i després no es pagava mensualitat, perquè els propietaris el pis ho invertien i en treien molts beneficis. Amb la crisi mundial actual els interessos del banc no són tant grans, així que els propietaris prefereixen els dinerets en efectiu, i no els culpo, però està arribant a límits difícils d'assumir per als llogaters.
Total, que tenim blocs sencers de pisos on majoritariament els propietaris no hi viuen, sinó que els tenen llogats, i tenen intenció de que així segueixi la cosa ja que ells viuen en un altre lloc. En aquest cas, vosaltres invertirieu gaire en renovar els pisets, pintar la façana, arreglar l'escala...? Si heu respost que no, enhorabona, serieu uns perfectes propietaris de pis coreans. No volen invertir perquè no hi viuen i els llogaters tampoc no hi volen invertir perquè tampoc saben si hi viuran per sempre. Resultat: blocs que semblen trets del Bronx o dels suburbis francesos d'aquells on cremen cotxes per la nit. (Però la gent que hi viu és normal eh? Nosaltres no cremem cotxes per la nit).
 |
| Una mà de pintura no li faria cap mal a aquest edifici oi? |
I qué passa amb tots aquests blocs envellits i super inflats de preu? Doncs que eventualment s'acaben reconstruint. Es tiren a terra i es fa un nou complex d'apartaments en el seu lloc, i com si allà no hagués passat res. Els antics amos reben un nou pis i com que els edificis serán molt més alts, encara hi ha molt de marge per al negoci. De fet ara mateix els blocs de pisos de casa estan just al principi d'aquest procés, que pot allargar-se anys i panys. Us mantindré informats!
I per no quedar-nos amb un mal sabor de boca, una imatge de lo magestuosos que queden els apartaments quan ve el bon temps.
D'aquí poc més curiositats MADE IN KOREA!
