MINI-POST: De restaurants. La sopa d'ossos de porc

Un d'aquests dies que no et ve de gust cuinar (que com veieu són bastants) vam sortir pel barri a mirar què hi havia. Com ja he comentat d'altres vegades de restaurants n'hi han a centenars, així que trobar algun lloc per "menjar algo" no és el problema, sinó trobar-ne un on poder menjar algo que sigui mínimament natural o que no hagi estat cuinat amb mil salses precuinades. Com que hi ha tants restaurants i la competència és molt alta una de les maneres de retallar preus és simplement, no cuinant. (Sona fàcil oi?). Enlloc de passar-se hores bullint sopes o preparant salses, es compra tot fet i l'únic que has de fer és tallar quatre verduretes i posar-les a dins d'una olla bullint. 

Per aquesta raó intentem no menjar gaires sopes quan anem a un restaurant qualsevol... per menjar una pastilla de caldo knorr ja puc fer-m'ho jo a casa i molt més barat (i segur que li poso menys sucre!). El problema ve quan la meitat de plats de la dieta coreana són sopes i clar... la oferta de restaurants als quals acabem anant es limita bastant. Per això aquell dia, abans de sortir vam fer una petita cerca per internet de quins restaurants estan bé. 

Vam acabar anant a un restaurants de kamja-tank, que vol dir sopa d'ossos de l'esquena del porc, una de les meves sopes preferides (perquè està farcida d'ossos de porc amb carn que pots anar escurant feliçment). Realment és un plat que faria les delícies de qualsevol gos si no fos pel picantillo que es pot intuir amb el color vermell del caldo. Recordeu que en la cuina coreana, el color vermellós NO és símbol de salsa de tomàquet sinó de picant! Aquí us en penjo una foto. 

Ossos, brots de soja, patates, fulles de la planta del sèsam i un brou que anava fent xup-xup mentres el menjàvem...

Havia menjat aquest plat alguna vegada, però crec que aquest va ser el millor de tots. La carn es desprenia dels ossos quasi sense tocar-la, era suau i sorprenentment blanca per dins. La salsa tenia una gran quantitat de sèsam salvatge (negre) trossejat, i estava molt bona. No et deixava aquella sensació de menjar glutamat monosòdic (potenciador del sabor àmpliament usat per aquestes terres)  amb acompanyament que tens en altres llocs... 

Vam quedar-ne molt satisfets encara que pel preu no és algo que es pugui menjar cada dia, comparant-ho amb altres restaurants d'aquí encara que tampoc és gens prohibitiu. Una cassola com la de la fotografia, que dóna per dues persones són uns vinti pocs euros. Si una cosa he après és que a Corea el preu és un clar indicador del que estàs menjant. Seül és una de les ciutats del món amb els preus més cars per al menjar (vaig llegir a la Vanguàrdia fa poc que era la ciutat amb el menjar més car, de fet, però ves a saber), així que no esperis cap regal. (Hi ha hagut tot tipus d'escàndols amb el menjar que ara no venen al cas). Si vols que al restaurant "cuinin" per tu i no només es dediquin a escalfar salses, ho has de pagar... 

Una de les gràcies d'aquesta sopa és que, com en molts altres plats, es manté calenteta en el fogó que hi ha al mig de la taula, i així pots menjar sense por a que es refredi. (Fixeu-vos en el regulador del foc a l'esquerra). Normalment quan s'acaba la carn la gent demana un bol d'arròs (ja cuit) i el posa amb la salsa restant per fer una espècie d'arròs amb salsa que combinat amb el brou que ha anat bullint durant tot el dinar és realment adictiu. ( I així de pas ja pots acabar d'explotar si no n'has tingut prou amb tots els ossos). 

Mentre menjo aquest plat amb palillos realment m'he de contenir les ganes d'agafar-ho amb les mans i començar a xarrupar els ossets (--'). Ho aconsegueixo amb molta força de voluntat... tot sigui perquè després no diguin que els estrangers som tots un incivilitzats!!!

La veritat és que malgrat que és un dels meus plats preferits no el vaig menjar per primer cop fins a passats dos anys d'arribar a Corea, tot per culpa del nom que té. Es diu kamja-tank. Kamja, que vol dir els ossos de l'esquena del porc, i tank que vol dir sopa. Però... resulta que kamja en coreà també vol dir patata! Així que em pensava que això de kamja-tank era una sopa de patates... i la veritat, tenint altres coses interessants a la vora l'últim que volia era anar a menjar patates bullides (o això em semblava a mi). Per això vaig tardar taaaaant de temps a provar-la. La veritat és que si no hagués sabut ni mica de coreà potser l'hauria provada abans! Tot i així cal dir que no anava del tot errada i la sopa sempre té algunes patates per allà posades. 

Ben aviat, més curiositats MADE IN KOREA!

Dia de cuina! El pastís d'arròs tradicional

Bé aquesta setmana he estat molt ocupada: hi va haver la trobada que totes les mamis de Seül estaven esperant, el Baby Fair (d'aquelles fires on la gent es torna boja per agafar mostres de menjar i surten plens de bosses enormes de regals), però també vaig fer una altra cosa, (molt més coreana): vaig aprendre a fer un pastís d'arròs. 

Igual que nosaltres tenim pastissos fets amb farina de blat, els coreans, tradicionalment feien pastissos amb farina d'arròs, (com no podia ser d'altra manera). Hi ha moltes botigues a Corea que  en venen, de totes les formes i colors. Si recordeu en l'article de Cap d'Any em queixava que el pastís d'arròs, (la traducció cutre-salsitxera de la paraula tteok a l'anglès, rice cake, que es una altra traducció cutre-salsitxera), no donava una imatge clara del que era el tteok en molts casos, però en el d'avui sí: un pastís d'arròs que sembla... un pastís!

Encara que no us ho creieu, el vaig fer jo 100% (de fet jo encara no m'ho puc creure)

Evidentment aquest és un pastís fet amb ingredients totalment tradicionals però modernitzat. La base del pastís és tota de farina d'arròs cuita al vapor (les cases normalment no tenien forn) i les flors estan fetes de mongeta dolça! L'únic que trobareu una mica occidental és aquella perleta que hi ha per allà per fer bonic...

I com podem fer tot això? Anem pas per pas!

Primer ens centrarem en la base del pastís. Com us he dit, es fa de farina d'arròs passada pel vapor. Si us fixeu hi ha dos colors: el groc està fet amb farina d'arròs barrejada amb carbassa, i el blanc és simplement la farina d'arròs. Hi ha pastissos d'altres colors depenent de l'ingredient que hi vulguis barrejar: aranyons, cafè, maduixes, gerds... simplement cal posar-hi una mica d'imaginació.

Posem a escalfar el pot amb l'aigua per coure al vapor.

A la farina d'arròs li posem una miqueta d'aigua perquè quedi humida. L'important és posar-ne ben poqueta perquè entre la humitat de la carbassa que barrejarem i la cocció al vapor no en fa falta gaire. Prèviament hi haurem posat una miqueta de sucre, a gust del consumidor (més que res perquè sinó, no tindrà gust de pastís sinó d'arròs cuit i no és el que busquem).

Ho passem tot plegat per la reixeta.

Veieu el potet de l'esquerra? És la carbassa feta puré. Al bol de la dreta ja està barrejada amb la farina d'arròs i ara hi estem posant sucre. 

En un estri per a la cocció al vapor hi posem el motlle, farina i una mica de relleno de carbassa. Ho cobrim, però sense apretar! Sinó quedaria com un totxo. La gràcia d'aquest pastissos és que, al contrari del nostres de farina, no pugen ni s'inflen (no tenen llevat). El contingut d'arròs del principi i volum seran els mateixos al final de la cocció, així que són considerablement més pesats (MOLT MÉS PESATS). 

Tapem la cistelleta i ho coem 5 minuts tapat, treiem el motlle i ho coem 20 minutets més. 

Al final queda així de maco huhuhu. Es poden fer dibuixets fàcilment simplement treien la part groga i posant farina sola. Aquí no s'aprecia però hi ha una sanefa de rodones a l'exterior. De fet si ens els mengèssim així ja estaria molt bo, però les decoracions (no tant tradicionals) són taaant maques que mereixen una explicació també. 

Si l'haguéssim fet tot blanc, s'anomena beksolgui (백설기)  i és el pastís que mengen els coreans per commemorar el 100 dies de vida dels infants. Normalment la gent en porta a l'empresa i la reparteix entre els companys i per suposat també es menja a la festa a casa o al restaurant. 

I les roses? Com ja us havia dit, estan fetes de mongeta dolça triturada i el color ve de colorants naturals. El verd és de té verd, els tons vermellosos de la col llombarda, el groc de carbassa...

Vist així sembla algo raro però no és més que la mongeta dolça ("pat" en coreà 밭), triturada amb una mica de sucre.

Es barreja amb el colorant i es posa dins d'una mànega pastissera.

Escollim una punta rodona.

I apa, a practicar. A sobre d'una muntanyeta de puré (de mongeta) sense tenyir, anem fent pètals. La meu profe (la tieta del Taesung hehe tot queda en família) era molt estricta i em va fer destruir vàries roses abans de deixar-me-les col·locar damunt del pastís.

Una rosa acabada!

Aquí ja li havia pillat el truco. 

Llavors ve el moment complicat (en que et pots carregar la feina de tota una tarda si l'espifies) en que poses les roses sobre el pastís. Aquest xurro de color pell és la mongeta triturada amb llet amb pols perquè sigui més consistent. Les roses són molt fràgils (per allò de que estan fetes de pasta de mongeta clar...) i si en tombes una ja la pots treure. 

Snif snif és tant maco que no puc parar de mirar-lo...

Amb el colorant de té verd es fan les fulles i es van col·locant de manera que no es vegin espais buits.

El merder que vaig muntar és de consideració però per allò de tenir un bebè al càrrec em vaig estalviar la neteja... mirant enrere suposo que el proper cop els hauré de convidar a dinar!

I ja el tenim acabat! 

La tieta del Taesung els fa per encàrrec i la veritat és que fan molt de goig en directe i que estan molt bons. Un cop a casa no va durar gaire... tinc ganes de fer-ne un altre cop, i encara que la base no portaria gaire feina veig que m'hauria de comprar tot l'equipament per fer les roses i no tinc espai als armaris de casa. Igualment tinc previst de fer-ne per a la celebració de l'any de la Martina, on també és tradicional menjar el pastís d'arròs. 

Crec que tot plegat no seria difícil de fer-se a Barcelona, i encara que el gust de les roses pot ser una mica xocant al principi, és molt més natural i bo que tot els icings i altres mandangues (amb perdó dels meus amics pastissers que sé que fan mooolt bona feina hehehe) fetes amb mantega i sucre. A més segur que és molt més sa això de les mongetetes. El problema és si compres la pasta feta industrialment on normalment ES PASSEN i hi posen un 60% de sucre, així que passa a ser sucre amb una mica de mongeta enlloc de mongeta amb sucre.

Si en teniu ocasió, proveu el pastís d'arròs! (Recordeu com d'altres coses que vau jurar i perjurar que mai menjaríeu ara us encanten...!). Està molt bo, encara que després de menjar-ne un tall, és com si t'haguessis menjat un plat d'arròs sencer, així que s'ha d'anar en compte. 

Ben aviat, més curiositats MADE IN KOREA!

MINI-POST: Pokémon Go i el recel de les autoritats

Doncs sí, senyores i senyors, per fi, ja el tenim aquí. Amb mig anyet de retard i quan tothom ja n'està cansat de sentir-ne parlar, finalment he pogut jugar a Pokémon Go pels carrers de Seül. Però no patiu, que no m'esplaiaré sobre tot això que vosaltres ja sabeu: que si els nens van bojos que si els parcs estan plens de gent jugant (que ho estan, no en tingueu cap dubte). 

Per si algú no hi estava al cas, a Corea Pokémon Go no es va poder començar a jugar com a la resta del món perquè el govern coreà desconfiava de donar tota la informació referent a posicions geogràfiques, mapes i altres temes sensibles a Google Maps. Volia censurar algunes parts del mapa, sobretot les referents a bases militars i altres temes de seguretat nacional. El cas es que hi van haver diverses negociacions i encara que Google Maps no va aconseguir el que volia, finalment es pot jugar al joc, així que no queda clar quin era el problema...

Lo divertit de tot plegat és que crec que Pokémon Go ha portat un efecte molt positiu a la joventut de Corea. No sé si haureu sentit parlar dels Pc bangs (suposo que n'hauré de fer un post hehe). Són com cibercafès però amb centenars d'ordinadors, on principalment els nois joves i no tan joves s'hi passen el dia enganxats jugant a jocs en línia. Hi van en grup però d'allà ja no surten en tot el dia si cal. També hi ha nens moltes vegades, i el pitjor és que en molts d'ells s'hi pot fumar, així que vinga! tothom a respirar el fum en un local que normalment no té finestres ni ventilació adequada (i que sol ser en una planta subterrània clar...). També s'hi venen tot tipus d'snacks així que la veritat, a part de ser barat no hi veig cap tipus d'avantatge si parlem de salut... 

Per sort Pokémon Go ha fet sortir a molts d'aquests nens i joves dels sótanos i ara ja poden veure la llum del Sol mentres caminen enganxats a la pantalla del mòbil. Una altra cosa interessant és que això de circular amb els ulls clavats en la pantalla no és res de nou aquí. Els metros van plens de gens mirant el mòbil constantment (m'incloc en la llista), la gent creua els carrers mirant el mòbil ( no m'hi incloc perquè els cotxes van bojos aquí i no vull morir) i per suposat també van al lavabo mirant el mòbil (...). Creieu que hi ha de fet alguna diferència negativa respecte al passat? Per mi, crec que cap. Veig el mateix que veia abans però amb nens que almenys caminen més. El que passa és que les autoritats no ho veuen així i ja han començat a fer campanya de prevenció d'accidents.

Per tots els parcs hi trobem aquests cartells avisant de que s'ha d'anar en compte. També hi ha una altra conseqüència divertida i es que corre el rumor de que les pokestops dels palaus històrics de Seül tenen una major concentració de Pokémons estranys així que la gent està "visitant" en massa els Palaus des del llançament del joc. (Per suposat això també és un altre motiu de preocupació, no sigui que aprenguessin algo per casualitat mentre visiten el palau...). Si voleu llegir-ne més aquí teniu la noticia: https://www.koreatimes.co.kr/www/tech/2017/02/134_223304.html

A mi tot plegat em sembla ben divertit i hi ha gent que està d'acord amb mi, com aquest panoli que va sortir a fer fotos de gent que jugava a Pokémon Go al parc i va pensar que era molt bona idea fer fotos a dues estrangeres que miraven el mòbil amb bebès perquè quedaria més guay a la portada 

(--`)...

Si tu em fas fotos jo també...(Sí, es una minirevenja personal... ;) 

Total, que no és que hi hagi res que sorprengui especialment, però em fa gràcia que la gent es preocupi precisament ara, quan porten tants anys enganxats a les pantalletes tot el dia. Què hi farem!

Aviat, més curiositats MADE IN KOREA!

Fast-food coreà (però del sa!): el kimpap

Hola a tots! Ja torno a ser aquí una vegada més per seguir explicant coses sobre la meva vida diària en aquest petit país. Avui parlaré, com el títol indica, d'un dels menjars ràpids més consumits de Corea, el kimpap. A diferència de la nostra versió de menjar ràpid el Kimpap és el que es podria definir com a "sa", almenys en la seva versió més bàsica (després veurem versions no tant "sanes" hehe però per suposat més gustoses...en fi). Un kimpap és bàsicament arròs i altres ingredients enrotllats en una alga com la que es fa servir per al sushi, aquí a aquesta alga li diuen Kim, i és la que li dóna el nom. "Kim" és l'alga i "pap" vol dir arròs o àpat. Així que més clar no pot ser: arròs i alga. Un kimpap normal té aquesta pinta:

Quan vaig venir a Corea per primer cop vaig pensar que el Kimpap era un sushi maki però sense peix, però la veritat és que és molt més que això. És la versió coreana del nostre entrepà: igual que nosaltres posem menjar entre dos trossos de pa, els coreans posen el menjar enrotllat entre una capa d'arròs i alga, i d'aquesta manera no s'han d'embrutar les mans al menjar-ho. La gent els porta quan van de pícnic, quan han de menjar algo ràpid en una convenience store (ja explicaré algun dia sobre aquestes botiguetes...són genials!) o quan simplement no tenen ganes de cuinar. I sobre lo saludables o no que siguin, depenen dels ingredients. Fixeu-vos el de la foto: pastanaga, carn una mica d'enciam, una cosa de forma quadrada que és un nap gegant i finalment arròs i alga. La veritat és que és un àpat equilibrat. 

El kimpap més bàsic de fet no és aquest de carn (encara que amb el temps s'hagi convertit en un dels imprescindibles) sinó un de verduretes i una mica de pernil dolç, cogombre, una verdura marró anomenada "cosari" i truita a dins,

De kimpaps n'hi ha de tots tipus i sabors, i hi ha restaurants per tot arreu que els ofereixen. Com que la competència a Corea sempre és ferotge els restaurants comencen a innovar respecte a la presentació i els sabors, i per això n'hi ha que us poden resultar bastant familiars.

Kimpap de tonyina. Mireu els filets de truita que bonics!

Kimpap de crema de formatge (de philadelphia per entendre'ns) i nou caramelitzada

Kimpap de... la veritat és que no ho vaig acabar d'entendre, però crec que és bàsic de verdures amb un recobriment d'una cosa anomenada "omuc" que és com farina de peix.

 Hi va haver una temporada que ens vam dedicar a buscar bons restaurants de kimpap per anar provant-los tots i va ser bastant entretingut! Com a recomanació, per no menjar només kimpap una bona combinació són els mandu (recordeu a la sopa de cap d'any?).

Mandus de gamba... molt molt bons!

Els preus del kimpap acostumen a ser bastant baratets (a menys que vagis a una d'aquestes franquícies de kimpaps "pijos" com els van descriure els meus alumnes). Normalment ronden els 2500-5000 wons, que són uns 2-4 euros. A més, si no ets dels que menja moltíssim amb un sol kimpap ja pots fer un àpat. A vegades quan no tinc ganes de cuinar per mi sola... ho confesso, acabo menjant un kimpap. I encara que ja porto un bon currículum a l'esquena, encara em queden alguns sabors per provar com per exemple...

Kimpap de formatge fos... no sé si descriure'l com una guarrada o com "menjar de fusió" però suposo que algun dia que la Martina (el bebè peludet) ho permeti hauré d'anar a provar-lo!

Si a casa teniu algues i esterilla de fer sushi maki, us recomano que intenteu fer kimpap. És fàcil i teniu total llibertat d'escollir els ingredients. Bon profit!

Ben aviat més curiositats MADE IN KOREA!