Cap d'any del calendari lunar: Feliç any del pollastre!

Ja torna a ser aquella època de l'any en què... hi ha una excusa per afartar-se. No sé perquè però entre tradicions d'un cantó del món i de l'altre sempre hi ha raons per omplir l'estómac (res en contra). Com ja vaig explicar en un d'aquells posts que ara sonen a prehistòric, les famílies es reuneixen aquest dies per celebrar l'any nou del calendari lunar. Com ja sabeu el calendari lunar i el solar no encaixen gaire i per això totes les tradicions depenents del calendari lunar van canviant de dia any rere any (encara que si ho calculéssim tot amb el calendari lunar veuríem que no canvien, que són el mateix dia, és clar). Si en aquell post el dia d'any nou era l'11 de febrer, aquest any toca el 28 de gener.

La celebració sempre comença ben d'hora al matí, en aquelles hores en que a tu el que et ve de gust és seguir dormint però que si ho fas tota la fúria dels ancestros caurà sobre teu així que t'has de despertar sí o sí. (Bé en aquest cas la fúria no és dels ancestros sinó de la sogra i de tota la família que volen acabar ràpid el ritual per poder-se posar a menjar). A la nostra família ens reunim normalment al voltant de les 8 del matí (o abans!, bàsicament depèn del trànsit i del que tardin a arribar els altres), i quan tothom hi és es fa el ritual. 

El ritual no és res de l'altre món. No us imagineu un Botafumeiro per allà perquè no és el cas eh? Es tracta de l'altaret que veieu a la foto de més abaix i de tot un procediment que malgrat haver-lo vist ja quaranta vegades encara no sabria dir-vos tots els passos exactament perquè té la seva complicació. El menjar de la taula se suposa que és pels que ja no hi són, els avantpassats, i hi ha un plat d'arròs i un gotet per a cadascú. Quan dic els avantpassats, depenent de la familia tiren diverses generacions enrere, però en el cas de la meva només arriben fins als avis del pare (és a dir, no inclouen a gent que no van conèixer en el ritual). Bàsicament el que han de fer els homes de la família (mentre les dones estan de cháchara al costat, però això em sembla a mi que no és gaire oficial) és anar posant alcohol als gotets i fer reverències per mostrar el respecte als avantpassats. 

Veieu les peres de la foto (les fruites grans de color groc)? Doncs no són precisament barates aquests dies, i les compris en un pack regal o una per una... 

Cada pera val quasi 5000 wons, uns 4'5 euros!!

I sí: la tradició mana que han de ser els homes els que facin el ritual. Aquesta és una de les raons per les quals fins fa ben poc els coreans estaven obsessionats amb tenir descendència masculina: perquè algú els seguís fent el ritual després de morts. Encara que actualment estic segura de que molta gent estaria d'acord en fer-ho homes i dones junts, la veritat és que el que he notat és un desinterès considerable per la tradició en sí, així que no sabria dir-vos si el problema és que els homes ho "prohibeixen" a les dones o directament les dones no volen fer-ho. A la meva família els nois fan el ritual però al final les noies també fan reverències (tinc ganes de veure com la Martina fa una reverència perquè això pot ser mortal) (per cert la Martina és la meva filla!!! Important!!). Com que veig a totes les cosines i tietes tan feliçment parlant de les seves coses mentres els tiets i cosins posen cara de solemnitat i intenten procedir amb normalitat el ritual, sospito que... no hi paren gaire atenció.

Personalment a mi em segueix semblant interessant el ritual i sempre me'l miro, deixant de banda que no sé quina cara posar quan a una banda del menjador hi ha gent intentant guardar un silenci sepulcral i a l'altra gent que parla alegrement en veu alta.

Després de totes les reverències i de que algú es begui l'alcohol que han posat per als avantpassats, ja es poden organitzar les taules i començar a menjar. Els menjars d'any nou són semblants als de la festa d'Acció de gràcies (versió coreana, no americana). Es tracta de fregits de diversos tipus (es diuen Jon i els coreans hi senten passió... no compartida per la meva persona), l'omnipresent kimchi, peix a la planxa, algun plat de carn (que com no t'espavilis a menjar VOLA perquè és un plat comú, com tots els altres), i el plat estrella, la sopa de tok. 

Tots aquests fregits que veieu son els anomenats "Jeon" i n'hi ha de tot tipus.
En primer pla hi ha un parell de plats de carn i el vermellós del fons és el de kimchi. 

La sopa de tok 떡 (romanitzat del coreà s'escriu tteok, però la veritat, amb aquestes romanitzacions no hi ha qui s'aclari de com es pronuncia) és un brou clar on s'hi ha afegit mandu (dumplings pels entesos), una miqueta de carn, tiretes de truita i una espècie de pasta feta de farina d'arròs que li dóna el nom, el tok. Altra vegada: la traducció oficial del tok és pastís d'arròs (rice cake) però a mi si em diuen pastís m'imagino les espelmes i la cançó d'aniversari, i no hi ha res més allunyat de la realitat. Com que una imatge val més que mil paraules, mireu la foto a continuació i sortireu de dubtes. Bàsicament a Àsia el substitut de toooot el que nosaltres fem amb pa és l'arròs, així que igual que nosaltres posaríem una sopa amb pasta, ells hi posen pasta feta de farina d'arròs. 

A sobre la cullera veiem el tteok.

La sopa d'any nou amb tres mandus a dins però sense tteok.

[Aclariment: Que consti que tot aquest odi cap a la traducció i la romanització del coreà em ve del curs de traducció que vaig fer, perquè realment a les novel·les coreanes els encaaaanta parlar de menjar amunt i avall i és un malson per a qualsevol traductor, ja en parlaré un altre dia.]

Aclarit això, seguim amb l'any nou! Com haureu suposat, es fa una primera tanda de menjar, que és l'esmorzar (recordeu que havíem començat molt d'hora!), i després se'n fa una segona, del dinar i si hi ha ànims i menjar suposo que altres famílies en deuen fer una tercera pel sopar, però això ja no deu haver qui ho aguanti perquè menjar el mateix dues vegades passi però tres... ja és massa. A la meva família per sort són compassius i almenys canviem de casa per anar a menjar alguna cosa diferent. La tradició diu també que entre aquests àpats les famílies han de jugar a jocs tradicionals com el yutnori, fer volar estels o a saltar a corda però tret del primer els altres no acaben d'encaixar amb la vida en un apartament de 30 pisos, així que això ja queda a gust del consumidor. Si he de ser sincera, i pel que he vist els coreans estan d'acord amb mi, el que a la gent li agrada fer és enganxar el primer llit que trobin i posar-se a dormir. Quina ràbia quan ja estan tots ocupats i t'has de quedar desperta!! (Hahaha sonarà a broma però... em passa cada any). Per sort aquest any ja tinc preparada l'excusa ideal: un bebè que diu que vol menjar. Bé de fet més que una excusa serà la realitat.

El highlight del dia (el moment que tots els joves i nens havien estat esperant!!) és quan es reparteixen els dinerets!! Enlloc de donar regals, aquí són molt més pràctics i donen sobrets amb diners. Quina satisfacció quan et donen un sobre (i no et fan el truco de que si no t'has portat bé està buit eh? Aquí són legals). Els sobres els donen els tiets i avis, però per rebre'n un els has de fer dues reverències i escoltar el que et vulguin dir, normalment consells o preguntes. Trobo que és un moment maco però que com els discursos de les bodes s'ha anat escurçant perquè la gent no vol que li diguin el que han de fer. Aquí podeu veure a una nena que he trobat per internet que està practicant amb sons pares.(Aquests dies només els nens porten la roba tradicional durant les festivitats).

A mi tot això de les tradicions m'agrada i m'interessa però com ja he comentat al principi noto un cert desinterès pel part dels que haurien de ser els principals interessats: els coreans. No parlo en concret de la meva família, que són molt bona gent (però no destaquen per fer festes boges precisament), sinó per tots els alumnes que he tingut al llarg dels anys, que m'expliquen que NO tenen ganes de veure a la família (ni a la família política ni a la seva pròpia). Es veu que aquestes festes són una de les poques ocasions en que es veu a tots els parents i clar, llavors és quan els més grans aprofiten l'avinentesa per començar a burxar els més joves i acrivillar-los a preguntes. A més tothom coincideix en el tipus de preguntes que han rebut i sobretot en que els fan sentir pressió. Fem un cop d'ull a la situació. Imagineu que sou una persona jove d'uns vint o vintipoc. Quan la tieta de torn se t'acosti començarà:

-tens nòvio/a?  

-tens feina?

-et casaràs aviat?

-(si ja estàs casat) tindràs fills aviat?

-(si ja tens fills) tindràs el segon aviat?
etc...

Si goses contestar que "no" a qualsevol de les preguntes, t'espera el discurs i posterior comentari de part de tota la família, que discutiran per tu i sense preguntar-te què en penses sobre què hauries de fer i com. (Si us plau noti's que no és el cas de la meva família però sí que és el cas general, sobretot si ets solter i estàs arribant a la trentena. De fet no és el cas de la família paterna però en la materna... mmmmmm bé millor no dir res). 

Davant d'aquest panorama no és d'estranyar que molta gent decideixi que ja n'ha tingut prou i aprofitant els dies de vacances extres fugi del país a qualsevol destí turístic (sobretot si no tens parella, estàs prop dels 30 i sense feina... llavors pot ser tot plegat un infern). I de fet les xifres em donen la raó i una de les èpoques amb més trànsit a l'aeroport d'Incheon és precisament el pont d'any nou lunar. 

Però per a aquells que us estigueu preguntant: ai, i a la pobra Marta, també l'atabalen amb preguntes? Doncs ja podeu parar de patir: no, a mi no. Per què? Perquè ja he complert??? (casada i amb una filla). Doncs no! Perquè ningú s'atreveix a fer tot l'interrogatori en anglès i a mi si m'atabalen gaire faig veure que no entenc el que em diuen. Val a dir que una tieta materna el primer any ho va intentar i ja en va sortir escarmentada, la pobra. Acte seguit tot el grup de tietes va començar a criticar el meu marit perquè no es treia unes taques petites que té a la pell i van estar així 30 minuts. Encara que no entengués tot el que deien vaig notar clarament que es feien bastant pesadetes... i estic parlant d'una família de bona gent eh? En conec que no són tan afortunats. Per a mi va ser molt divertit de veure però la pobra víctima no estava tant contenta hehehe.

Per sort entre pregunta i pregunta també hi ha temps per seguir menjant. No sé perquè però sembla que una tradició arrelada és...

Afartar-se de gelat! La "tarrineta" en qüestió és de 992gr i n'hi havia dos. Tothom menja del mateix pot i va triant els diferents sabors.

Com ja us havia dit: les nostres cultures no són tan diferents. A tot arreu hi ha tietes pesades que pregunten el que no toca i surts per la porta pesant el doble de quan havies entrat. (Les meves tietes catalanes mai han fet una pregunta fora de lloc, però segur que en coneixeu alguna). Tot això de l'any nou i de les trobades familiars a una amant del Nadal com sóc jo li sembla el més proper, i mai puc evitar recordar el que m'estic perdent cada desembre a Barcelona...  però llavors m'adono que aquí per sort no entenc quan la gent es posa a discutir sobre política i se'm passa.

Ben aviat, més curiositats MADE IN KOREA! 

Regals de cap d'any

Hola! Avui un post ràpid per parlar d'una de les obligacions en aquests dies festius: els regalets per a la família. Com si fos Nadal, aquí la gent té la tradició de fer regals a la família el dia d'any nou. També les empreses solen fer regals als seus empleats, com ho farien allà Catalunya. El que és curiós del tema es... el tipus de regals que es fan. No us imagineu el típic lot amb una botelleta de vi i una de cava, es tracta de regals molt més pràctics! 

Fem-hi un cop d'ull...

Per començar, un clàssic: els lots de pomes i peres coreanes (aquesta espècie de poma groga: és boníssima). Si un fixeu en el preu, malgrat estar rebaixades, valen uns 35,000 wons... que son una mica menys de 35 euros. Per 11 fruites... sempre m'entren ganes de plorar quan ho veig. 

També hi ha lots de carn i d'altres fruites, en general el menjar és considerat un bon regal, perquè és car i de bona qualitat (encara que hi ha gent que té bastantes sospites sobre això). A la meva família sempre hi ha uns tiets que porten peres i uns altres que porten pomes, així que sempre sortim d'allà carregats de fruita. I veient com estan els preus la veritat és que és un molt bon regal que agraeixo i gaudeixo molt. Tant les pomes com les peres són molt bones i a més són gegants. 

Per a aquells que no es volen gastar tant també hi ha altres idees: lots d'oli, llaunes de tonyina o carn, xampús i pasta de dents... sense comentaris sobre aquests. A vegades tens sort i te'n regalen un que deu ser d'oli d'oliva però vés per on, mai he tingut aquesta sort. 

De fet l'últim cop que vam comprar un mòbil ens van donar un fantàstic lot de... bé, mireu vosaltres mateixos a veure si reconeixeu alguna cosa.  

"Oli de cuinar" (de fet diu smart cooking oil), oli de canola, un espessant i endolcidor pels plats, vinagre, salsa de soja i pots de tonyina, carn i pollastre. Moltes gràcies... d'aquests olis ja en tenia un armari ple de l'últim cop que me'l van regalar. No els vull fer servir perquè no crec que siguin de bona qualitat (o almenys no tant com l'oli d'oliva, que aquí és importat d'Espanya) però també em sap greu llençar-los... un cas clar de diògenes alimentària!

La gràcia és que quan, pels volts de cap d'any o acció de gràcies vas al supermercat, et trobes tot de paradetes així, mostrant els lots de regal que pots comprar per a amics i coneguts. Veieu tota aquesta massa de coses grogues? Doncs, sí, són tot de llaunes de tonyina. 

Hi ha tot de venedores que t'ajuden a fer la compra i també unes taules especials per a l'ocasió on pots apuntar quins lots vols regalar i a qui, dones les adreces i ells mateixos s'encarreguen de fer l'enviament i tot. Molt còmode, com tot en aquest país. 

 Val a dir que mentre treballava a un dels instituts de batxillerat també vaig rebre algun d'aquests regals... Estic especialment agraïda per les tres botelles d'oli de canola que encara no he obert. El segon cop almenys van enviar un pot de xampú amb pastilles de sabó i tres tubs de pasta de dents que al menys són coses que tenen més sortida... Ja veieu, tot un luxe!

Amb el meu marit sempre estem pensant quin tipus de regal podríem portar perquè el tema fruita ja està agafat, la carn és massa cara (més de 100 euros sense exagerar, normalment) i altres coses són massa cutres. (No m'imagino regalant una caixa amb 10 pots de tonyina... encara que fos de bonito del norte). Per això anem variant: un any vam regalar un set d'algues seques (molt gustoses i saladetes), un altre cafè i torró (escombrant cap a casa) i aquest any ens hem decidit per una sèrie de sucs naturals de bona qualitat, que són una altra de les coses que costen de trobar. Si fos per mi hauria seguit regalant torrons però el Taesung ja m'ha informat que són "tots seus" i que no els pensa compartir. (Però no en menja gaire i com no s'espavili jo ja me'ls hauré acabat). Sap lo que és bo, aquest noi. 

En quant tingui les fotos de la festa de cap d'any, us en donaré més detalls ;)

Ben aviat, més curiositats MADE IN KOREA!

Fent feina... a la KBS World Radio

Amb les noves obligacions que m'han sorgit (en forma de bebè peludet), he hagut de deixar temporalment de treballar entre setmana, malgrat que els dissabtes pel matí encara faig classes a un institut de batxillerat. Tot i així una de les feines que encara conservo és una de les meves preferides, la meva secció sobre Corea en un programa de la radio nacional (algo així com el que seria la RTVE d'allà), la KBS World Radio. Encara que la KBS té diverses emissores en coreà, una d'elles, la World Radio, emet en 12 idiomes. (perquè no; encara no parlo tant bé el coreà com per intervenir a la ràdio). De 24 hores que té un dia, se'n fan dos en cada idioma. Crec que hi ha rus, alemany, francès... una mica de tot. Aquesta emissora fa una doble funció: per una banda emet per tot el món i així la gent interessada en Corea pot escoltar-la sense haver d'aprendre coreà (un fi una mica promocional) i també d'altra banda els coreans que estudien aquell idioma la poden escoltar per aprendre.

Jo molt concentrada llegint el guió

En el meu cas treballo com a part-time al departament d'espanyol. Em va perfecte perquè puc anar a gravar el dia que em vagi bé (sempre acabo demanant favors a algú perquè em cuidi la nena), faig quatre programes de cop (ahà, no és en directe!) i després me'n torno a casa tan feliç. La meva cap és una noia coreana jove i molt agradable que parla castellà perfectament. Com veieu per a mi és una feineta perfecta però crec que ella rep molt més estrès del que deixa veure, perquè ja se sap, això és Corea. 

Edifici de la KBS a Yeouido

La seu de la KBS, que vol dir Korea Broadcast System, està a la illa de Yeouido (여의도, que es llegeix yò-i-dó en català). Aquesta illa és com Manhattan, una illa dins del riu Han. Es veu que fa unes quantes dècades era un lloc que no volia ningú perquè era una illa on només hi havia sorra (suposo que dels sediments del riu) però quan Corea va experimentar el boom econòmic es va tornar el lloc amb més gratacels i amb més empreses importants de tot Seül, cosa que ja és dir perquè tota la ciutat està plagada d'empreses gegants. Als coreans els agrada dir que és el Wall Street de Corea, i no van desencaminats. 

L'illa de Yeouido en una foto de mapio.net

Encara que aquí no us sembli exactament una illa, és perquè hi ha una carretera construïda que enganxa la riba esquerra. En el mapa de Seül queda així:

Allò que veieu a dins del requadre amb un 63 és l'edifici 63, el que era fins fa poc el més alt de Seül. Ara estan acabant un edifici molt més alt a Jamshil, ja hi dedicarem un post un altre dia perquè és realment impressionant. A la foto de més a dalt també es pot veure l'edifici 63. 

Acabades les presentacions de Yeoido  i la KBS... parlem del que interessa, el meu programa! (Yo he venido a hablar de mi libro!!). Més que un programa és una secció setmanal, dedicada a una de les meves especialitats: la divulgació de la vida coreana. Realment quan em van proposar fer-lo, vaig pensar que m'anava com anell al dit: una feina on em passo l'estona parlant del que m'agrada, explicant les meves historietes i a sobre pagada... és el paradís. (Però no us penseu que paguen tant tampoc eh?). 

Es diu "Corea en 5 minutos", i la veritat és que a base de fer aquest programa estic aprenent molt. També m'obliga a fixar-me en més coses cada vegada que surto al carrer (per allò de que les coses s'han d'explicar com si els oients no sabessin res de Corea, cosa que de fet és bastant comú). De fet com que la ràdio es dedica a la divulgació de Corea en general hi ha tot tipus de programes que val la pena escoltar si esteu interessats en el tema. Us deixo el link aquí:

http://world.kbs.co.kr/spanish/

I per si voleu escoltar la meva secció, simplement s'ha d'anar a l'apartat "volver a escuchar" i clicar sobre dels dissabtes (saturday en anglès) en el calendari. http://world.kbs.co.kr/spanish/audio/listen_again.htm

Com que el meu programa és curtet està englobat dins del "Buzón de radio escucha". Els últims 8 minuts de programa són el meu, així que simplement cliqueu per allà el minut 17 i pico. 

Com que ja porto més d'un any fent-lo ja hi ha més de 50 programes! Estan tots allà posats així que que si es van clicant tots els dissabtes des del 2016 es poden escoltar. Al principi no em volia escoltar  a mi mateixa perquè em feia vergonya i es veu que corria massa així que la meva cap em va haver de cridar l'atenció (em vaig prendre maaaassa literalment això de "Corea en 5 minutos" fins que em van dir que si en durava 8 tampoc passava res però que per favor baixés la velocitat!). 

La veritat és que sempre estic pensant temes per al programa i quan quedo amb coreans sempre els interrogo sobre quin tema pensen que seria bo per al programa. A vegades m'han donat bones idees però d'altres parlant parlant ens hem adonat de que les nostres cultures no són tant diferents. Per exemple quan parlàvem del respecte a la gent gran. Em posaven tot d'exemples que no disten ni molt menys de com tractem nosaltres als nostres avis, així que vam concloure que encara que ells tinguin el respecte molt interioritzat amb una sèrie de "normes" no escrites, nosaltres al cap i a la fi fem el mateix però sense donar-li tanta pompa. Per suposat el meu marit també és de gran ajuda i sempre li pregunto "Què me'n pots dir de...?" i sempre em dóna bones idees! També vaig absorbint el que veig pel carrer, el que sento pel metro, el que llegeixo pel carrer i veig per la tele... una mica de tot. (Per cert si algú té alguna idea... ja sabeu eh?).

Com que és una ràdio pública en general he de centrar-me en les coses positives del país però intento també explicar les negatives. L'únic problema el vaig tenir el dia que vaig fer el problema dedicat a la cirurgia plàstica...hehehe és un tema que em preocupa com ja sabeu. Em van cridar l'atenció dient que no és que no pogués dir coses negatives o la meva opinió però que havia de ser més imparcial. Però com que la meva cap és un àngel m'ho va dir amb tanta discreció que quasi no em vaig enterar de que m'estava "fotent la bronca". Cal dir que el que seria més comú en moltes empreses seria que el jefe directament et cridés al despatx i t'esbronqués a crits... Tinc sort (--').

I el millor de tot és que és una feina que m'encanta i em treu de la rutina^^ (encara que la meva rutina de rutina no en té gaire perquè em passo el dia voltant-la faci fred o calor). Espero poder-la seguir fent durant molt de temps, però com que tot té caducitat ja estic pensant una nova secció per al futur. (Per si decàs, perquè aquí a Corea les coses fan girs radicals de 180º d'un dia per l'altre i mai se sap...).

Ben aviat, més curiositats MADE IN KOREA!

Després de tant de temps...

Bé, després de tant de temps, torno a escriure el bloc. L'he trobat quasi per casualitat mentre buscava informació sobre cap d'any per a la secció que tinc en un programa de radio a la KBS. Quan per fi pensava que havia trobat alguna que valgués la pena llegir... m'he adonat que era el meu bloc i he trobat un dels meus primers articles, el del cap d'any a Seül. (També és trist que sembla que ningú hagi fet cap altre post sobre el cap d'any coreà apart de mi...).

Han passat més de quatre anys des del meu primer article i la meva arribada a aquest llunyà país situat a l'extrem est i realment la vida ha canviat molt. Vaig arribar amb quasi res, sense feina i només amb un visat d'estudiant d'idiomes i ara ja he format una família. Fent honor a la cultura nacional he estat tant ocupada que no vaig trobar el moment de seguir el bloc i quan un dia em vaig asseure a escriure un article em vaig adonar que ja no podia. "Per què?" us preguntareu. Doncs perquè després de tant de temps aquí, ja no hi ha res que em cridi l'atenció especialment. El que abans era exòtic s'ha convertit en normal, i el que abans em sorprenia tant ara són coses que he vist a diari durant quasi quatre anys. Com que el bloc estava orientat a descriure les meves noves experiències, no vaig trobar la manera de continuar-lo i em vaig estancar.

Vaig deixar d'escriure el bloc quan em vaig posar a treballar a una acadèmia de castellà a Seül on vaig poder experimentar lleugerament la cultura del treball coreà i és quan realment vaig començar a entendre com d'afortunats som a Europa. Jornades quilomètriques, poc temps per descansar, dissabtes ocupats fins les 6 de la tarda... (i un sou que no estava malament). Després de dos anyets a l'acadèmia vaig decidir que tocava passar pàgina i treballar de nou a una escola. De l'estabilitat de tenir una sola feina a temps complet vaig passar a l'emoció d'haver de córrer d'un cantó cap a l'altre treballant a dos instituts de batxillerats, estudiar traducció i donar classes de castellà a Samsung (per sort això últim em quedava a prop de casa). Suposo que hi ha gent a qui aquest tipus de vida li semblarà una tortura però crec que per un temps és perfecte. A més et fa trobar a faltar tenir una feina estable ;)

I a part del treball, us preguntareu, has fet alguna cosa més? Sí, i tant! Crec que m'he adaptat a la vida d'una gran ciutat. Està clar que no m'he tornat una coreana 100% (possiblement ni un 40%), però les meves aficions d'ara són les que tindria qualsevol coreà de Seül: descobrir cafeteries, restaurants, fer cafè, anar a voltar-la per la ciutat, aprendre a cuinar menjar coreà... (com sempre tot relacionat amb el menjar, el meu principal interès allà on estigui!!). Però també tinc nous reptes, sobretot relacionat amb la meva nova vida com a mare en un país tant i tant llunyà (i en una ciutat on sembla que la gent no sàpiga que són els cotxets de bebè...). Ja ho anireu veient! Us deixo amb una foto que em van fer al palau Changdeokkung fa poc.

Espero que a partir d'ara torneu a llegir el blog i deixeu forces comentaris. Si teniu qualsevol pregunta també seran més que benvinguda. Records a tothom!