L'activitat preferida per a les vacances coreanes: de viatge gastronòmic per l'est

Doncs sí, crec que amb el títol ja ho he dit tot. Quan per una d'aquestes casualitats a de la vida a Corea hi ha uns dies de vacances (el que nosaltres en diríem un pont, però que per a ells són unes vacances) el coreans aprofiten per sortir en massa de la ciutat i anar a algun racó bucòlic del país... a omplir-se l'estómac. I jo? Doncs jo també, està clar. Ja se sap que si vas a Roma has de fer com els romans!

El tema del viatge era, bàsicament, anar a la costa i dedicar-nos a provar tot de restaurants que han sortit a programes de la televisió coreana. Es dona el cas que a la tele coreana es passen el dia sencer parlant de menjar: hi ha un munt de programes que tracten de descobrir els millors restaurants, programes de cuina de tots tipus i d'altres que intenten descobrir els "trucs" que fan servir els locals per estafar als seus clients (trucs consistents en per exemple, posar un tall de carn d'una part més barata del porc o directament no posar la cantitat que dius que estàs venent). Com que a casa també ens hem dedicat a mirar tots aquests programes, vam decidir anar a provar a veure què ens semblaven. 

La primera parada va a ser a un mercat tradicional de la ciutat de Cheonan. Aquesta ciutat està a uns 100 quilòmetres de Seül i es una de les més importants de Corea, però ja sabeu com són aquesta gent de la capital que es pensen que sortir de la gran ciutat és anar a veure cabres així que no m'esperava trobar gran cosa apart d'un suculent menú. Perque us feu una idea de quina pinta fa un mercat tradicional, aquí us poso una foto. 

A més, vist un vistos tots perquè solen tenir una estructura molt semblant i per suposat venen productes similars. 

Bromes a part els mercats de Corea em produeixen bipolaritat. Per una banda m'encanta veure els productes exòtics, la gent allà ajupida venent i l'aire "d'abans" que té tot, però per l'altre les condicions higièniques moltes vegades no són les adequades, sobretot a la capital. Aquí a Cheonan estava tot prou bé així que no em puc queixar. 

Buscant buscant vam arribar a la parada que volíem! Aquí tenim al mestre:

Aquí el tenim tot concentrat amb la seva dona, amb qui tenen el negoci. El cartell que veieu és on es diu "aquesta és la botiga que va sortir a tal programa"

 El mestre de fer hotoks, una espècie de pastisset farcit de cacauets esmicolats, sucre, mel o altres fruits secs que està boníssim. És un producte tradicional que agrada a grans i petits (i a estrangers també), i que es sol comprar a venedors ambulants. És molt barat, i no sol valdre més d'un euro. N'hi ha dues versions: la fregida i la cuita a una espècie de torradora especialitzada, i les dues m'encanten, però a vegades els olis fets servir em tiren enrere. En aquest cas, tal i com prometien els milions de cartells que tenen penjats, es feia servir només l'oli just i necessari i sempre molt net.

Sempre te'l donen posadet en un got de paper. Sense cafè, eh? 

I quan el mires per dins, veus el farciment de sucre i cacauet esmicolat en aquest cas. 

A més de ser molt bo aquest lloc era particularment barat. Cada pastisset (fet a mà 100% artesanal allà mateix, massa inclosa) valia 40 cèntims d'euro. La gent se'ls rifava i no paraven de venir. 

Val a dir que estaven tan bons que...després de dinar vam tornar per menjar-ne més. (Això es pot considerar gula? Bé, com que estàvem lluny de casa havíem d'aprofitar...).

Com anava dient, després d'aquest fantàstic aperitiu-esmorzar vam anar tirant cap al restaurant del dinar, un lloc que TAMBÉ havia sortit al nostre programa preferit. Aquest programa tracta de descobrir els establiments on el menjar es fa de manera ètica i artesanal, sense fer servir productes processats o precuinats, sinó que ho preparen tot allà mateix. El restaurant triat era xinès, i el menjar era porc agredolç, però si us plau, no us imagineu "allò" que mengem a Catalunya quan anem al xinès... una carn congelada fregida estovada amb tot de salsa. Aquí a Corea el plat s'anomena dang-su-yuk i és un dels obligatoris de demanar per compartir, juntament amb plats de fideus amb salsa negra o en sopa picant. 

He agafat aquesta foto d'un altre bloc perquè es veu que tenen més gràcia que jo al fer les fotos. El que passa és que si poses la salsa des del principi, llavors el fregit s'estova i al cap de poc ja no és cruixent. A vegades l'art està renyit amb el gust (quanta saviesa)

Et donaven tot el set: la carn, la salsa per separat  i kimchi, nap gegant i ceba per acompanyar. 

 Fixeu-vos en les tisores i les pinces a sobre d'un dels plats. A Corea això és del més normal. Com que a taula només hi tenen palillos i cullera, quan necessiten tallar alguna cosa... doncs fan servir les tisores.

Quan t'ho vols menjar és quan ho has de sucar!

Fideus en caldo de sèsam triturat

 Vaig aprofitar per provar una altra especialitat de la casa: uns fideus en brou de sèsam triturat que m'agraden molt però que mai havia trobar sense acompanyar per 4kg de potenciadors del sabor. Aquí per sort no en posaven, i tenia un gust suau però bo. El color beix del brou és precisament pel sèsam, i hi havia molts tipus de marisc i verduretes per allà.

 Com que vam acabar a punt de rebentar després del xinès, com he dit, vam tornar a menjar un altre pastisset (indispensable) i vam marxar cap al nostre primer destí turístic: tres figures de buda esculpides a la paret d'una muntanya propera. El lloc era molt maco i al voltant no hi ha res que pogués fer sospitar el tresor que s'hi amagava. Aquestes figures estaven, literalment, aïllades i no m'explico com les van descobrir.

Diuen que depenent del moment del dia, els Budes tenen una expressió facial una mica diferent per l'efecte dels rajos de sol.

Com veieu pel voltant no hi havia res, només una tanca i unes càmeres de seguretat. Per desgràcia per no haver-hi no hi havia ni sol i no parava de ploure. 

 Després de l'èxit amb els Budes i la pluja vam pensar que ja havíem complert com a turistes de pacotilla i vam decidir... anar cap a la ciutat on hi havia el restaurant del sopar! Em sap molt de greu dir que el poble no tenia cap tipus d'interès i que com que plovia vam estar passant el temps de qualsevol manera mirant un centre comercial petitet per allà i jugant a recreatives, més que res fent temps. Per fi va arribar el moment!

El segon restaurant TAMBÉ havia sortit en el mateix programa que el primer, però en aquest cas el propietari havia rebutjat aparèixer, així que només van mostrar imatges amb noms difuminats sense revelar del tot quin lloc era, però com que a Corea són molt llestos de seguida la gent ho va descobrir i penjar a internet.
El plat estrella era el mateix, el dang-su-yuk, però aquesta vegada tenia una pinta molt diferent:

Aquest plat de l'esquerra té els talls de carn, arrebossats amb farina d'arròs glutinós. Com veieu també hi ha les tapes típiques de qualsevol restaurant xinès a Corea, com abans.

Així és com quedava un cop talladet a trossos (talladet amb les tisores, és clar, aquí per refinats no ens guanya ningú).

La veritat és que tot estava molt bo però ja començava a fer fred així que vam anar al nostre hotel sense veure el paisatge ni res perquè era ja de nit. Però quan ens vam despertar vam tenir una agradable sorpresa (bé la sorpresa només la vaig tenir jo perquè el Taesung era el que havia reservat l'hotel i ja sabia el que es trobaria): estàvem a davant d'una platja i el cel era d'un blau intens que aquí costa bastant de veure.

Potser per a vosaltres és lo més normal del món però us asseguro que per mi veure això és la felicitat absoluta!

Amb tant bon dia no podíem quedar-nos tancats (a més ja havíem fet el check-out així que tampoc teníem on tancar-nos), i després d'un esmorzar una mica estressant (per allò de d'haver-se d'estar emputxant amb les senyores per aconseguir un trosset de torrada del bufet lliure de l'hotel) vam anar a uns jardins botànics que comencen a ser molt coneguts a la zona. Van ser fundats per un americà enamorat de Corea, i la veritat és que eren genials i gegants.

El llac era només una de les parts dels jardins, que tenien tot tipus de plantes que no havia vist mai i unes senyores pesadetes parlant a tot volum que quasi desperten la Martina

Els jardins també estaven davant del mar.
Aquí la Martina reflexionant sobre si menjar-se la sorra de la platja o una petxina.

Vam marxar dels jardins després d'una bona passejada. Va anar molt bé com a activitat relaxant, sobretot perquè després vam anar a un lloc que semblava sortit d'un altre planeta... i que em va deixar amb ganes de no tornar-hi mai més.

De fet des de lluny era molt impressionant. A un mini port de pescadors hi van construir un súper pont per als vianants, moderníssim i que et permetia gaudir d'una posta de sol amb les millors vistes ( i gratis!!).

Impresiona, oi?

La veritat és que l'arquitecte va fer una bona feina (aquí parlant l'experta). Per pujar ni ascensors ni res, hi ha un camí circular molt ben anivellat que fa que quan arribes a dalt ja hagis cremat totes les calories que et sobren. Tot semblava perfecte i ja se'm començava a despertar la gana pensant en lo bo que estaria el dinar, però un cop creuat ens vam trobar això:

Molt bon aire per respirar enmig dels embussos

Una munió de cotxes en un embús monumental, sense voravia per caminar i intentant no perdre l'oïda entremig dels clàxons i dels pesats dels restaurants que et volen fer entrar vam intentar trobar un lloc on poder menjar amb un cotxet de bebè però va ser impossible. I la veritat, menjar en una espècie de mig terrassa envoltada d'aquest panorama tampoc em feia il·lusió així que vam anar tirant endins per veure si hi havia algun lloc més transitable.

Caos. Tots aquests lletrers són de restaurant de peix cru , menjar típic de qualsevol llogaret coster de Corea.

Per mala sort nostra no semblava que hi hagués cap lloc baby-friendly on poguéssim anar-hi amb la Martina: o eren restaurants de seure a terra o no tenien espai ni per posar-hi el cotxet. A més tots eren de peix cru i a tots ells hi venien peix i gambes arrebossades (una espècie de tempura) típic d'allà que tenia un color groc molt molt intens, signe inconfusible de que hi posen colorant a tope. (Efectivament, això també ho vam aprendre del programa que va motivar aquest viatge culinari! Mirar la tele a vegades val la pena).

Al final vam veure un raig de llum enmig del llarg túnel de desesperació i cotxes pitant en que ens havíem endinsat. ¿Podeu endevinar quin tipus de restaurant era? És clar que sí, no podia ser una altra cosa: un restaurant xinès, on per suposat, i per acabar de complementar el nostre viatge ens vam decidir per demanar el mateix de sempre: dang-su-yuk, el porc agredolç que ja havíem menjat tres vegades en els dos dies anteriors! Encara que m'havia jurat no tornar-lo a menjar en, almenys, dos dies, hi vam tornar a caure. Aquest cop era el dang-su-yuk amb la pinta habitual:

Val a dir que el restaurant tenia cadireta de bebè i que hi havia altres families que, segurament com nosaltres s'havien sentit agraïdes de no haver de menjar envoltats de tubs d'escapament funcionant a tot drap. Després de menjar i de creuar un pàrquing tot fangós vam arribar a una espècie de fira que feien. Hi havia moltes paradetes de menjar i vaig pensar que algun postre no estaria malament.

Caminant caminant vam arribar a un cartell que posava que el producte havia sortit a la tele! A hores d'ara ja deveu haver entès que a Corea lo estrany és que un restaurant no hagi sortit mai a la tele, perquè sembla ser un tema recurrent per omplir minuts. Malgrat el sarcasme, per suposat vam haver de comprar el que oferien: una trena de farina fregida, que em recordava a un dònut artesanal però fregit amb l'oli de soja que tenen aquí.

Abans de donar-te-la l'omplen una mica de sucre i te la tallen a trossets. Aquests símbols de l'esquerra de color groc és on es diu que ha sortit a la tele.

Ja amb l'estómac a punt d'explotar (encara que si hagués trobat alguna cosa interessant per menjar també ho hauria fet) vam decidir marxar corrents d'allà i dirigir-nos a l'última destinació (que no era un altre restaurant xinès, ja us aviso).

Aquí el Taesung fent la volta infinita per baixar del pont.

Si per als coreans anar a la costa est significat indiscutiblement haver de veure la sortida del sol, quan es va a l'oest s'ha de veure la posta. Va ser molt relaxant i una bonica estampa per finalitzar el nostre viatge. Ja estic pensant en quin podria ser el pròxim tema... a poder ser, culinari!

Totalment recomanada  la platja "kotgi haebyeon"

Ben aviat, més curiositats MADE IN KOREA!

Com són les cases dels coreans? Els apartaments

Fa un temps vaig trobar una sèrie d'imatges per internet que il·lustraven el perfil de ciutats famoses del món. A Barcelona li feia molta justicia: es veia el perfil en negre de la torre Agbar, la Sagrada Família, el Tibidabo i tots aquells edificis emblemàtics que fan de la nostra ciutat un lloc tan famós (i bonic, encara que a vegades hi hagi algunes caques de gos pel terra. Aneu en compte si camineu mirant els perfils dels edificis perquè en podrieu trepitjar alguna). El cas és que també hi havia el perfil de Seül i em va fer riure perquè lúnic que es veia eren tot de rascacels quadrats sense cap gràcia i ponts entremig. Deixant de banda el poc amor que sembla proferir l'autor a la ciutat on visc... he de confessar que és una representació molt acurada de la realitat. Seül és una ciutat tant gran (enorme, és una d'aquestes metròpolis asiàtiques) que hi ha barris de tot, però el cert és que la població tendeix a preferir viure en complexos d'apartaments, en especial les famílies amb nens. Els que no poden permetre-s'ho, tenen edificis en propietat o altres raons, viuen en cases de dos o tres pisos, i normalment la gent que viu sola viuen en pisos d'una habitació. I com que a Seül de famílies n'hi ha moltes, això ha fet que el paisatge urbà d'aquestes ciutats quedi plena de blocs allargats d'apartaments que s'alcen cap al cel... i de ponts per creuar el riu de banda a banda.

Els apartaments dels quals us estava parlant...

Fixeu-vos en la clara diferencia entre les zones grises fosques (apartaments) i les de gris clar (zona de cases baixes). Com que els apartaments són molt més alts i hi viu molta gent es poden permetre el luxe de jugar amb la ubicació i tenir zones ajardinades. En canvi els carrers de les zones gris fluix normalment no tenen ni voravies...

Si pregunteu a qualsevol coreà us dirà que els agrada viure en blocs d'apartaments perquè és molt còmode. I sí que en tenen, de raó. Normalment l'ubicació és bona, prop de parades de metro o almenys ben comunicats per carreteres àmplies i transport públic. Com que els blocs són alts i les vivendes estan concentrades, entre mig dels edificis hi ha parcs, zones públiques, equipaments de tota mena (tipus camp de bádminton, tennis, zones de pícnic i altres) i aparcament reservat (un gran què en aquesta ciutat... si no tens plaça pròpia crec que ni pagant trobes lloc!).


A més, al haver-hi tantíssima potencials clients sol haver-hi una especie de mini centre comercial al davant, anomenat Sangga (상가), que sol ser d'uns quants pisos i tenir de tot, des de metge fins a supermercats, passant per cafeteries i altres necessitats bàsiques. Cal dir que les cafeteries SÓN una necessitat bàsica per als coreans (i no és que m'ho inventi jo això eh?).

A l'esquerra es pot veure l'edifici del qual us parlava i a la dreta el complex d'apartaments en qüestió

Una altra de les comoditats és la seguretat i la neteja. Normalment hi ha una sèrie de vigilants, tant diürns com nocturns que van patrullant i un cos sencer de netejadors i jardiners que fan que els apartaments estiguin nets i polits. La separació d'escombraries també és més fàcil: enlloc d'haver-la de deixar pel carrer tirada esperant a passar el camió de la neteja com passa pels carrers normals de Seül, un dia a la setmana es fa una recollida general de coses de reciclatge i tots els veïns passen a llençar els papers, cartrons, ampolles i plàstics que tinguin per casa. Tots aquests treballadors, que a vegades es compten per dotzenes, són control·lats per una central del mateix complex d'apartaments, amb fins i tot una oficina d'atenció al client.

El dijous és el dia de recollida del reciclatge i els carrers del complex s'omplen de materials de rebuig preparats per ser recollits. 

Aquesta zona és permanent i serveix per recollir el rebuig i la brossa orgànica. Val a dir que per a la darrera hi ha unes màquines automàtiques que van amb targeta personal (per cada casa) i que compten quan llences per poder cobrar-ho després. 

Lo dolent que té aquest tipus de recollida d'escombraries és que... te les has de quedar a casa durant una setmaneta fins que arriba el dia i després de tant de temps junts ja són com de la família i costa despendre-se'n. Malgrat això encara no m'ha passat que em quedi cap bossa d'escombraries per sempre: és el que té que l'espai sigui reduït.

Per cert! Com que t'has de quedar les escombraries (i suposo que a cap de vosaltres us agrada anar olorant pots buïts de mayonesa rancis ni coses així) la conseqüència natural es... que les has de rentar!! (Això em va costar de posar-m'ho al cap...). Botelles, pots, envasos de carn... millor passar-los una miqueta de sabó com si fòssin un plat més abans de deixar-los en un racó de la galeria a esperar el seu torn, o allò es pot convertir en un femer.

Venedora de iogurs passejant per davant dels complexos, on resideixen tots els compradors potencials dels seus productes. 

Una de les millors coses de tenir guàrdies patrullant per aquí i per allà és quan has de rebre un paquet, perquè si no hi ha ningú a casa simplement el deixen a l'oficina i el vas a buscar allà (això si és certificat, si no, simplement te'l deixen davant de la porta de casa o a dins d'un armariet que hi ha davant de cada pis amb els comptadors I NINGÚ NO EL ROBA!!). Al bloc on visc ara tenim un porter-segurata-personaquedorm que s'encarrega de tot això i et posa una senyal a la bústia si has rebut paquets. Cal dir que els coreans són uns grans aficionats a això dels repartiments a domicili, ja sigui de menjar, de regals o de tot el que us pugui passar pel cap, així que sempre hi ha piles de caixes i paquets a l'entrada i el pobre porter deu estar bastant ocupat només rebent-los. El que jo em pregunto és si cal pagar a una persona per fer només això (--') però veient l'afició amb que els meus veïns compren per internet, no crec que hi hagi lloc per la discussió...i surt cara la broma, 50 euros al mes per família! (Si entre els lectors hi ha algún candidat a aquesta posició que m'ho fagi saber i intentarem buscar-hi una solució. No és una gran carrera professional però és bastant relaxat).

Amb tants guàrdies de seguretat i jardinets, està clar que els apartaments són un bon lloc per a les famílies amb nens. El tràfic està restringit així que les criatures poden córrer per aquí i per allà, amb l'únic perill de les motos dels pizzeros que van com bojos (bé, els repartidors de pizzes, els del xino, els del pollastre fregit, els dels paquetets d'abans... però menys vehicles que a la Diagonal sí que passen, us ho prometo). També hi ha bastants columpios, tobogans i altres entreteniments i sorrals per a que juguin. I encara que us pugui sonar estrany, a dins de cada complex d'apartaments sempre hi ha unes quantes guarderies (concertades) dintre de pisos normals, o si el complex és molt gran hi ha escoles senceres (en edificis separats, per suposat). Normalment les guarderies es poden diferenciar perquè al balcó hi decoren els barrots de colorins i enganxen unes lletres a les finestres anunciant-se. Una altra varietat és que hi hagi acadèmies de piano, de repàs, d'art... una mica de tot. La característica comú és que sempre están a la planta baixa, que és la més barata i la més fàcil de veure (no tindria gaire futur una guarderia al 30è pis d'un edifici oi? I així de pas cap veí de baix es queixa de que els nens salten).

Tinc una veïna que cada matí baixa de casa seva amb ascensor fins a la planta baixa, deixa la nena a la guarderia i se'n torna a casa, tot sense ni sortir de l'edifici. A més tots els altres nens són veïns també d'aquí, així que tothom content.

Els apartaments solen tenir molts gastos comuns: jardins, seguretat, aigua, electricitat... i a més els gastos de cada casa, així que normalment hi ha una factura unificada (i personalitzada, clar) per a cada pis, on s'inclouen els gastos comuns i els propis i es paga tot de cop. És molt còmode sí, però quan arriba final de mes i veig aquell número de 6 xifres... snif snif fa una mica de mal pagar-lo. Val a dir que 1300 wons són 1 euros així que tampoc estic parlant de que pagui 100.000 euros eh? Solen ser uns 100-150 euros per un pis petitet. (I 50 d'aquests són per al "rebedor" de paquets...té guasa la cosa).

Encara que amb tot el que he explicat fins ara la vida als apartaments pugui semblar bastant idíl·lica, té una part fosca (negra diria jo): són terriblement innaccessibles per a la gent jove, i si et descuides per a la gent gran també, a menos que tinguis uns pares disposats a pagar la fiança. M'explico: quan es posen a la venta uns nous apartaments la gent es mata per intentar comprar-los i hi ha una llista d'espera per al dret a "comprar" l'apartament, així que és difícil comprar-ne un tot i tenir els diners. Com que normalment no en pots comprar, el llogues, clar. Però per llogar-lo has d'estar preparat per abonar una fiança que normalment és la meitat o 2/3 del preu, és a dir uns quants centenars de milers d'euros. (Ho he posat en lletres perquè queda més impressionant. En números seria algo així com 100,000euros en amunt. L'estudi on vivia abans, de trenta metres quadrats, tenia de dipòsit 180,000euros i una mensualitat de 400euros. El d'ara más de lo mismo).

Les mensualitats no són tan cares però les fiances sí. Per què? Originalment a Corea es pagava una fiança molt gran i després no es pagava mensualitat, perquè els propietaris el pis ho invertien i en treien molts beneficis. Amb la crisi mundial actual els interessos del banc no són tant grans, així que els propietaris prefereixen els dinerets en efectiu, i no els culpo, però està arribant a límits difícils d'assumir per als llogaters.

Total, que tenim blocs sencers de pisos on majoritariament els propietaris no hi viuen, sinó que els tenen llogats, i tenen intenció de que així segueixi la cosa ja que ells viuen en un altre lloc. En aquest cas, vosaltres invertirieu gaire en renovar els pisets, pintar la façana, arreglar l'escala...? Si heu respost que no, enhorabona, serieu uns perfectes propietaris de pis coreans. No volen invertir perquè no hi viuen i els llogaters tampoc no hi volen invertir perquè tampoc saben si hi viuran per sempre. Resultat: blocs que semblen trets del Bronx o dels suburbis francesos d'aquells on cremen cotxes per la nit. (Però la gent que hi viu és normal eh? Nosaltres no cremem cotxes per la nit).

Una mà de pintura no li faria cap mal a aquest edifici oi?

I qué passa amb tots aquests blocs envellits i super inflats de preu? Doncs que eventualment s'acaben reconstruint. Es tiren a terra i es fa un nou complex d'apartaments en el seu lloc, i com si allà no hagués passat res. Els antics amos reben un nou pis i com que els edificis serán molt més alts, encara hi ha molt de marge per al negoci. De fet ara mateix els blocs de pisos de casa estan just al principi d'aquest procés, que pot allargar-se anys i panys. Us mantindré informats!

I per no quedar-nos amb un mal sabor de boca, una imatge de lo magestuosos que queden els apartaments quan ve el bon temps.

D'aquí poc més curiositats MADE IN KOREA!

MINI-POST: De restaurants. La sopa d'ossos de porc

Un d'aquests dies que no et ve de gust cuinar (que com veieu són bastants) vam sortir pel barri a mirar què hi havia. Com ja he comentat d'altres vegades de restaurants n'hi han a centenars, així que trobar algun lloc per "menjar algo" no és el problema, sinó trobar-ne un on poder menjar algo que sigui mínimament natural o que no hagi estat cuinat amb mil salses precuinades. Com que hi ha tants restaurants i la competència és molt alta una de les maneres de retallar preus és simplement, no cuinant. (Sona fàcil oi?). Enlloc de passar-se hores bullint sopes o preparant salses, es compra tot fet i l'únic que has de fer és tallar quatre verduretes i posar-les a dins d'una olla bullint. 

Per aquesta raó intentem no menjar gaires sopes quan anem a un restaurant qualsevol... per menjar una pastilla de caldo knorr ja puc fer-m'ho jo a casa i molt més barat (i segur que li poso menys sucre!). El problema ve quan la meitat de plats de la dieta coreana són sopes i clar... la oferta de restaurants als quals acabem anant es limita bastant. Per això aquell dia, abans de sortir vam fer una petita cerca per internet de quins restaurants estan bé. 

Vam acabar anant a un restaurants de kamja-tank, que vol dir sopa d'ossos de l'esquena del porc, una de les meves sopes preferides (perquè està farcida d'ossos de porc amb carn que pots anar escurant feliçment). Realment és un plat que faria les delícies de qualsevol gos si no fos pel picantillo que es pot intuir amb el color vermell del caldo. Recordeu que en la cuina coreana, el color vermellós NO és símbol de salsa de tomàquet sinó de picant! Aquí us en penjo una foto. 

Ossos, brots de soja, patates, fulles de la planta del sèsam i un brou que anava fent xup-xup mentres el menjàvem...

Havia menjat aquest plat alguna vegada, però crec que aquest va ser el millor de tots. La carn es desprenia dels ossos quasi sense tocar-la, era suau i sorprenentment blanca per dins. La salsa tenia una gran quantitat de sèsam salvatge (negre) trossejat, i estava molt bona. No et deixava aquella sensació de menjar glutamat monosòdic (potenciador del sabor àmpliament usat per aquestes terres)  amb acompanyament que tens en altres llocs... 

Vam quedar-ne molt satisfets encara que pel preu no és algo que es pugui menjar cada dia, comparant-ho amb altres restaurants d'aquí encara que tampoc és gens prohibitiu. Una cassola com la de la fotografia, que dóna per dues persones són uns vinti pocs euros. Si una cosa he après és que a Corea el preu és un clar indicador del que estàs menjant. Seül és una de les ciutats del món amb els preus més cars per al menjar (vaig llegir a la Vanguàrdia fa poc que era la ciutat amb el menjar més car, de fet, però ves a saber), així que no esperis cap regal. (Hi ha hagut tot tipus d'escàndols amb el menjar que ara no venen al cas). Si vols que al restaurant "cuinin" per tu i no només es dediquin a escalfar salses, ho has de pagar... 

Una de les gràcies d'aquesta sopa és que, com en molts altres plats, es manté calenteta en el fogó que hi ha al mig de la taula, i així pots menjar sense por a que es refredi. (Fixeu-vos en el regulador del foc a l'esquerra). Normalment quan s'acaba la carn la gent demana un bol d'arròs (ja cuit) i el posa amb la salsa restant per fer una espècie d'arròs amb salsa que combinat amb el brou que ha anat bullint durant tot el dinar és realment adictiu. ( I així de pas ja pots acabar d'explotar si no n'has tingut prou amb tots els ossos). 

Mentre menjo aquest plat amb palillos realment m'he de contenir les ganes d'agafar-ho amb les mans i començar a xarrupar els ossets (--'). Ho aconsegueixo amb molta força de voluntat... tot sigui perquè després no diguin que els estrangers som tots un incivilitzats!!!

La veritat és que malgrat que és un dels meus plats preferits no el vaig menjar per primer cop fins a passats dos anys d'arribar a Corea, tot per culpa del nom que té. Es diu kamja-tank. Kamja, que vol dir els ossos de l'esquena del porc, i tank que vol dir sopa. Però... resulta que kamja en coreà també vol dir patata! Així que em pensava que això de kamja-tank era una sopa de patates... i la veritat, tenint altres coses interessants a la vora l'últim que volia era anar a menjar patates bullides (o això em semblava a mi). Per això vaig tardar taaaaant de temps a provar-la. La veritat és que si no hagués sabut ni mica de coreà potser l'hauria provada abans! Tot i així cal dir que no anava del tot errada i la sopa sempre té algunes patates per allà posades. 

Ben aviat, més curiositats MADE IN KOREA!

Dia de cuina! El pastís d'arròs tradicional

Bé aquesta setmana he estat molt ocupada: hi va haver la trobada que totes les mamis de Seül estaven esperant, el Baby Fair (d'aquelles fires on la gent es torna boja per agafar mostres de menjar i surten plens de bosses enormes de regals), però també vaig fer una altra cosa, (molt més coreana): vaig aprendre a fer un pastís d'arròs. 

Igual que nosaltres tenim pastissos fets amb farina de blat, els coreans, tradicionalment feien pastissos amb farina d'arròs, (com no podia ser d'altra manera). Hi ha moltes botigues a Corea que  en venen, de totes les formes i colors. Si recordeu en l'article de Cap d'Any em queixava que el pastís d'arròs, (la traducció cutre-salsitxera de la paraula tteok a l'anglès, rice cake, que es una altra traducció cutre-salsitxera), no donava una imatge clara del que era el tteok en molts casos, però en el d'avui sí: un pastís d'arròs que sembla... un pastís!

Encara que no us ho creieu, el vaig fer jo 100% (de fet jo encara no m'ho puc creure)

Evidentment aquest és un pastís fet amb ingredients totalment tradicionals però modernitzat. La base del pastís és tota de farina d'arròs cuita al vapor (les cases normalment no tenien forn) i les flors estan fetes de mongeta dolça! L'únic que trobareu una mica occidental és aquella perleta que hi ha per allà per fer bonic...

I com podem fer tot això? Anem pas per pas!

Primer ens centrarem en la base del pastís. Com us he dit, es fa de farina d'arròs passada pel vapor. Si us fixeu hi ha dos colors: el groc està fet amb farina d'arròs barrejada amb carbassa, i el blanc és simplement la farina d'arròs. Hi ha pastissos d'altres colors depenent de l'ingredient que hi vulguis barrejar: aranyons, cafè, maduixes, gerds... simplement cal posar-hi una mica d'imaginació.

Posem a escalfar el pot amb l'aigua per coure al vapor.

A la farina d'arròs li posem una miqueta d'aigua perquè quedi humida. L'important és posar-ne ben poqueta perquè entre la humitat de la carbassa que barrejarem i la cocció al vapor no en fa falta gaire. Prèviament hi haurem posat una miqueta de sucre, a gust del consumidor (més que res perquè sinó, no tindrà gust de pastís sinó d'arròs cuit i no és el que busquem).

Ho passem tot plegat per la reixeta.

Veieu el potet de l'esquerra? És la carbassa feta puré. Al bol de la dreta ja està barrejada amb la farina d'arròs i ara hi estem posant sucre. 

En un estri per a la cocció al vapor hi posem el motlle, farina i una mica de relleno de carbassa. Ho cobrim, però sense apretar! Sinó quedaria com un totxo. La gràcia d'aquest pastissos és que, al contrari del nostres de farina, no pugen ni s'inflen (no tenen llevat). El contingut d'arròs del principi i volum seran els mateixos al final de la cocció, així que són considerablement més pesats (MOLT MÉS PESATS). 

Tapem la cistelleta i ho coem 5 minuts tapat, treiem el motlle i ho coem 20 minutets més. 

Al final queda així de maco huhuhu. Es poden fer dibuixets fàcilment simplement treien la part groga i posant farina sola. Aquí no s'aprecia però hi ha una sanefa de rodones a l'exterior. De fet si ens els mengèssim així ja estaria molt bo, però les decoracions (no tant tradicionals) són taaant maques que mereixen una explicació també. 

Si l'haguéssim fet tot blanc, s'anomena beksolgui (백설기)  i és el pastís que mengen els coreans per commemorar el 100 dies de vida dels infants. Normalment la gent en porta a l'empresa i la reparteix entre els companys i per suposat també es menja a la festa a casa o al restaurant. 

I les roses? Com ja us havia dit, estan fetes de mongeta dolça triturada i el color ve de colorants naturals. El verd és de té verd, els tons vermellosos de la col llombarda, el groc de carbassa...

Vist així sembla algo raro però no és més que la mongeta dolça ("pat" en coreà 밭), triturada amb una mica de sucre.

Es barreja amb el colorant i es posa dins d'una mànega pastissera.

Escollim una punta rodona.

I apa, a practicar. A sobre d'una muntanyeta de puré (de mongeta) sense tenyir, anem fent pètals. La meu profe (la tieta del Taesung hehe tot queda en família) era molt estricta i em va fer destruir vàries roses abans de deixar-me-les col·locar damunt del pastís.

Una rosa acabada!

Aquí ja li havia pillat el truco. 

Llavors ve el moment complicat (en que et pots carregar la feina de tota una tarda si l'espifies) en que poses les roses sobre el pastís. Aquest xurro de color pell és la mongeta triturada amb llet amb pols perquè sigui més consistent. Les roses són molt fràgils (per allò de que estan fetes de pasta de mongeta clar...) i si en tombes una ja la pots treure. 

Snif snif és tant maco que no puc parar de mirar-lo...

Amb el colorant de té verd es fan les fulles i es van col·locant de manera que no es vegin espais buits.

El merder que vaig muntar és de consideració però per allò de tenir un bebè al càrrec em vaig estalviar la neteja... mirant enrere suposo que el proper cop els hauré de convidar a dinar!

I ja el tenim acabat! 

La tieta del Taesung els fa per encàrrec i la veritat és que fan molt de goig en directe i que estan molt bons. Un cop a casa no va durar gaire... tinc ganes de fer-ne un altre cop, i encara que la base no portaria gaire feina veig que m'hauria de comprar tot l'equipament per fer les roses i no tinc espai als armaris de casa. Igualment tinc previst de fer-ne per a la celebració de l'any de la Martina, on també és tradicional menjar el pastís d'arròs. 

Crec que tot plegat no seria difícil de fer-se a Barcelona, i encara que el gust de les roses pot ser una mica xocant al principi, és molt més natural i bo que tot els icings i altres mandangues (amb perdó dels meus amics pastissers que sé que fan mooolt bona feina hehehe) fetes amb mantega i sucre. A més segur que és molt més sa això de les mongetetes. El problema és si compres la pasta feta industrialment on normalment ES PASSEN i hi posen un 60% de sucre, així que passa a ser sucre amb una mica de mongeta enlloc de mongeta amb sucre.

Si en teniu ocasió, proveu el pastís d'arròs! (Recordeu com d'altres coses que vau jurar i perjurar que mai menjaríeu ara us encanten...!). Està molt bo, encara que després de menjar-ne un tall, és com si t'haguessis menjat un plat d'arròs sencer, així que s'ha d'anar en compte. 

Ben aviat, més curiositats MADE IN KOREA!